Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Teatre, capitalisme i política
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

Teatre, capitalisme i política

Esplendor
© Albert Armengol

El Grec 2016 està sent més polític que mai, amb obres que critiquen el sistema, que ens posen davant de la barbàrie quotidiana a la qual hem estat sotmesos. Obres que, de manera fina, punyent, ens col·loquen davant del món en què vivim. Hem pogut parlar amb Roberto Romei i Carme Portaceli de tot plegat. Són els directors, respectivament, de 'Lehman trilogy' i 'Esplendor'.

Lehman Trilogy

L’11 de setembre del 1844, a les 7.25 h, Henry Lehman va arribar al port de Nova York procedent de Baviera. Va dirigir-se a Montgomery (Alabama) i va obrir-hi una botiga de teles. Tres anys després, el seguirien els seus germans Emanuel i Mayer. La botiga va anar creixent i creixent i els Lehman van anar adaptant-se a les circumstàncies fins que van convertir-se en un imperi, que va morir el 15 de setembre del 2008, amb una fallida històrica que suposaria l’inici d’una crisi econòmica que encara dura. Tres generacions de Lehman que, en mans de Stefano Massini –autor de 'Dona no reeducable' i 'CrecEnUnSolDéu', que hem pogut veure al Lliure–, ens posa al davant la història del capitalisme contemporani, segons el director que porta Lehman trilogy a La Villarroel, Roberto Romei. Com els Lehman inventen la figura de l’intermediari i fan que els capitalistes perdin el món de vista i el capitalisme esdevingui una entitat social, no una eina de la societat.

Romei, que és florentí com Massini, assegura que l’autor s’ha inventat moltes coses amb l’objectiu de narrar-nos una mena de faula. “És una obra molt d’actors, on sis intèrprets ens expliquen una història que és una metàfora, així com feien Shakespeare o Brecht”, diu Romei alhora que ens avenim a afirmar que si l’autor de Hamlet fos viu, no explicaria vides de reis, sinó que biografiaria els banquers. Els ‘intermediaris’ entre Massini i el públic són Rubèn de Eguía, Òscar Muñoz, Santi Ricart , Jordi Rico, Jacob Torres i David Vert.

I tots ells tenen el repte de donar vida a una peça narrativa amb una poètica molt potent i un ritme –marcat pel vers– que no et deixa alenar fins que s’acaba. “Massini treballa molt en el cap de l’espectador”, ens avisa Romei. El més curiós és com pots arribar a connectar amb els personatges. “Teatralment, és xulo, però no hem de perdre de vista que els Lehman van ser uns cabrons”, diu el director. Una nissaga que, amb més gent com ells, va construir el món d’avui. Amb uns avis “molt humans” i uns néts sense escrúpols.

Esplendor

Segons Carme Portaceli, el més important de 'L’enemic del poble' d’Ibsen no és l’afer de les aigües enverinades, sinó la guerra fratricida entre Peter i Thomas Stockmann i copsar “fins a quin punt la política influeix en les nostres vides”. Ella, una dona que sempre que pot fica el dit a l’ull des de l’escenari –recordin 'La nostra classe' o 'Krum', per posar dos exemples brillants–, ha decidit fer pujar a escena un text memorable d’Abi Morgan, la responsable dels guions de 'Sufragistes', 'La Dama de Ferro' i 'Shame'. La peça es diu Esplendor i va ser un hit del Festival d’Edimburg del 2000 que va tenir un reeixit revival a Londres l’any passat.

L’obra ens situa en un país en guerra civil i se centra en un despatx, on quatre dones esperen que arribi el mandatari dèspota que ha provocat el caos. Són la seva dona (Míriam Iscla), la millor amiga d’aquesta (Lluïsa Castell), una fotògrafa (Gabriela Flores) que vol retratar el president i la seva intèrpret (Laura Aubert). “Morgan ens explica com la guerra es va ficant dins elles sense mostrar la guerra”, ens avisa la directora. Una manera ibseniana de mostrar el conflicte exterior a través de la tensió interior.

Al dictadoret no el veurem mai. Però sí en sentirem a parlar i sabrem que és el típic paio que només pensa en ell mateix. A través d’aquestes quatre dones que l’esperen. Tindrem l’esposa que li ha dedicat la vida, una mena d’Imelda Marcos de pa sucat amb oli. I la seva amiga que, comenta Portaceli, ha fet aquesta cosa tan femenina de dedicar la vida als altres i ara, quan tot salta pels aires, cau de l’arbre. Davant seu, la fotògrafa que ha renunciat a l’amor i a tot per fer carrera, “una cosa que també passa molt a les dones”. I la intèrpret, “una jove supervivent que es guanya la vida a costa d’aquesta genteta i els roba tot el que pot”.

Esplendor parla d’una guerra de nord contra sud. Però podria ser d’est contra oest, o de sud contra est. “Tant se val”, etziba Portaceli. El que importa aquí és la relació entre els personatges, i el seu entorn. L’estructura de la peça no és convencional i la directora la compara amb moltes obres de Shakespeare: “Quan la llegeixes sembla un pal, però quan fas dir el text a un actor, buf, et sembla esplèndid”. D’això se’n diu orfebreria dramàtica.

Fa un any, Portaceli va descobrir Esplendor a la llibreria del National Theatre –un cau de tresors, certament– i de seguida va saber que estaven fent-la a Alemanya, Austràlia i, esclar, a la capital britànica. Ha aconseguit aixecar-la en un any per descobrir-nos, com sempre, una autora de primera, com Hanoch Levin, Tadeusz Slobodzianek, Elfriede Jelineck i un llarg etcètera.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments