• Notícies
  • Cine

Tots som Verónica, Sergi i Cristina

Tots som Verónica, Sergi i Cristina

Una cuina per convocar-hi visitants

L'estrena de 'Verónica' ha activitat en uns quants i unes quantes de nosaltres un mecanisme de retrocés cap a la nostra infantesa. Més o menys cap a l'època en la qual transcorre l'última pel·lícula de Paco Plaza. Potser una mica abans i tot. En concret, el veterà que escriu aquestes línies s'ha traslladat mentalment a la casa d'un amic seu d'EGB i BUP, Sergi Torrents, i al seu domicili del carrer Provença amb Diagonal. En concret, a la cuina de la família, que tenia una nevera súper moderna i una taula que servia per col·locar-hi la ouija que nosaltres mateixos ens fabricàvem amb uns papers, unes tisores i uns retoladors negres. I allà, amb la germana del Sergi, la Cristina, que crec que bessona seva, fèiem les nostres sessions de ouija.

 

 

Sessió de ouija a Can Torrents

Nerviosos, excitats, amb una mica de suor freda amarant el front, i aprofitant l'absència dels pares dels bessons, els tres ens anàvem atrevint a preguntar coses tan simples com "ets aquí", "qui ets", "ets bo o dolent", fins que, al cap d'una mitja hora o tres quarts, ja ho deixàvem córrer, per sentir, per enèsima vegada, el 'Sandy' que cantava John Travolta a la pel·li 'Grease' al comediscos vermell de la Cristina, o per berenar o per veure la primitiva tele en blanc i negre del menjador. Oi que tothom controla què és un comediscos? A Wallapop en venen un a 20 euros, però no funciona.

 


Fantasmes i esperits, sou aquí?

Així doncs, can Torrents es convertia, en tornar de l'escola i després de berenar qualsevol mandanga, en un espai improvisat per convocar els presumptes esperits del més enllà i els possibles fantasmes que, com si no tinguessin altra cosa a fer a mitja tarda, movien la fletxeta de la ouija més casolana de les ouijes casolanes que es fan i es desfan.


Però qui vol mates, quan mola més fantasiejar?

En el moment de redactar aquestes brevíssimes línies, encara no he anat a veure el film de Paco Plaza, o sigui que no sé si m'hi veure gaire reflectit. O massa. O gens. Potser fóra bo, abans de fer-ho, localitzar (Facebook? Instagram? Twitter?) els entremaliats germans Torrents i anar tots tres al cinema per rememorar, plegats, unes senzilles, secretes i tremendament emocionants sessions que ens feien creuar la realitat per entrar en un món obscur que no tenia res a veure amb el que ens tocava fer aquella hora: enllestir els deures de les odioses matemàtiques i repassar la lliçó de francès del dia. Teníem 15 anys i una fantasia desbordada.

 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments