Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Tres relats sirians

Tres relats sirians

Advertising

Fa unes setmanes vem parlar amb Mouafk Asaad, Said Al-Dirra i Ahmad Alkuwaifi, tres sirians instal·lats a Barcelona que ens van explicar com viuen la guerra de Síria, el país on tenen part del seu passat i esperances. 

 

Mouafk Asaad. 50 anys. Nascut a Homs. Fa 32 anys que viu a Barcelona. Oftalmòleg.

El doctor Asaad, cap d’oftalmologia de l’Hospital de Terrassa, és el més petit de set germans; un home “poc diplomàtic”, honest, sec i directe. A la Síria on es va criar, sota la dictadura de Hafiz al-Assad, pare de Baixar, aquests adjectius no jugaven a favor de ningú. “O et sotmets o no hi tens res a fer”. La llibertat era tot amb el que somiava i per això amb 18 anys, el dia dels enamorats del 1983, va venir a buscar-la a una Barcelona que no va trobar gaire diferent del poble d’on venia, a prop de la ciutat d’Homs. No va ser fins que va tornar de visita al seu país un any més tard que es va adonar de la diferència: els estrictes controls i extorsions als quals el sotmetien en condició de sospitós. Des d’aleshores la sensació d’estar a casa la recuperava en trepitjar l’aeroport del Prat. Només parla de patriotisme quan sent que la pàtria en qüestió, sigui quina sigui, el necessita. Per això, quan la Primavera Àrab va arribar a Síria no va poder fer altra cosa que tornar-hi durant tres dies, el 16, 17 i 18 d’abril del 2011, i manifestar-se. El govern no va tenir cap pietat amb les persones que van sortir al carrer.
“Tota la vida ho havia esperat. Aquells van ser els dies més feliços de la meva vida”. Ho continua pensant: “És millor acabar aviat que viure de genolls tota la vida”. De tornada a Barcelona va fundar l’Associació Sírio-Catalana per la Llibertat, des de la qual treballen per enviar material mèdic i aliments a set milions de desplaçats, encara més desprotegits que els refugiats del conflicte.

 

Said al-Dirra. 28 anys. Nascut a Barcelona, de pares Sirians. Metge.

El pare d’en Saïd va arribar a Barcelona el 1968 per estudiar medicina, com a part d’una gran diàspora que va omplir les facultats d’Europa de sirians que no podien estudiar-ne al seu país. En Saïd va néixer a Barcelona, té 28 anys i està a l’últim dels quatre anys de residència com a anestesista a l’Hospital de Terrassa. Vol ser pediatra, com el seu pare. A Síria, explica, la medicina és molt reputada. Els seus dos germans també s’hi dediquen. El gran és traumatòleg i el mitjà va fer farmàcia. Des que eren petits els seus pares els portaven a tots tres a passar unes setmanes a Douma, una capital amb molta activitat econòmica, a la perifèria de Damasc. L’última vegada que van anar-hi va ser el 2010, l’estiu abans de l’inici de la Primavera Síria. Li pregunto pels records que té de Douma i es fa el silenci. També està destruïda. “Douma era un altre món, antiga i bruta comparada amb Barcelona, però també agradable i hospitalària. Fer-hi amistats era molt senzill”. Diu que el que ha passat allà a partir del 2011 es veia a venir i era a la vegada impensable. També ho és l’actitud d’Europa respecte del drama dels refugiats: “Faciliten armes a un règim i després no volen acollir les víctimes”. El que té clar és que ningú vol deixar el seu país. Des d’aquí, Barcelona, en les seves paraules “la millor ciutat del món, amb un clima ideal, animada i plena de secrets”, no troba gaire més capacitat d’ajuda que enviar aliments i menjar als milions de sirians atrapats en un conflicte que anirà per llarg.

 

Ahmad Alkuwaifi. 55 anys. Nascut a Zabadani. Fa 31 anys que viu a Barcelona. Professor d'àrab.

Zabadani, el poble on va néixer l’Ahmad, era famós per les seves pomes i arbres fruiters. “Era el paradís”, recorda. Però la guerra el va destruir. L’Ahmad, que parla a poc a poc perquè pensa el que diu, se sent “al 99,9% barceloní. L’1% restant és per al poble on he nascut, el que té la tomba més antiga del món, la d’Abel, i les pomes més delicioses. Necessitem una mica de romanticisme per suportar la tragèdia”, explica. Va arribar a Barcelona la vigília de Nadal del 1984 amb 24 anys. Fugia d’una crida de l’exèrcit i volia anar a París, però no quedaven bitllets. Aquí ha estudiat direcció d’empreses turístiques i filologia semítica, i des del 97 és professor d’àrab a l’Escola Oficial d’Idiomes. També va fundar l’Associació Sociocultural Punt d’Intercanvi amb la missió d’educar en la diversitat. Diu que està en deute amb Barcelona i aquesta és una de les formes de retorn que ha trobat. També va acompanyar l’imam de la Meca i l’arquebisbe de Jerusalem en les seves visites a Barcelona, i es va adonar d’un fet: els seus discursos s’assemblen molt. “El que ens fa falta és un diàleg veritable entre cultures”, diu convençut. Això i la implicació de persones que reclamin a les grans potències que deixin de fabricar armes i de vendre-les a l’Orient Mitjà. “Ens falten polítics que facin cas a una cita de Buda: ‘Si veus que l’aigua del riu és tèrbola, no intentis netejar-la. Vés a la font i esbrina què hi passa’. Mentrestant, el futur de Síria serà el pitjor en termes absoluts. Avui, millor que demà”.

 

 

 

Share the story
Últimes notícies
    Advertising