[title]
El bigoti de la senyora Anna K
Un gran amic meu és fill d’alemanya i català, i a casa eren sis germans. La mare era (i encara ho és) una persona molt recta, de principis clars i ferms, com a la cançó ‘Avís per a navegants’ dels Manel. Una dona extremadament seriosa i poc avesada a la gatzara. Amb matisos, perquè, quan els sis germans eren petits, de tant en tant la mare abaixava la guàrdia i es presentava davant la canalla amb un llarg bigoti postís negre que es lligava al clatell. I els nens reien moltíssim. El bigoti de la senyora Anna K vindria a ser la dentadura postissa del protagonista de ‘Toni Erdmann’. Humor alemany.
Lubitsch i la fusió
Al cinema comercial, l’humor alemany té un representant gloriós en Ernst Lubitsch, un berlinés que va emigrar a Hollywood i, envoltat de genis com el centreeuropeu Billy Wilder, Samson Raphaelson o Charles Brackett, sagaços guionistes, uns primeres espases del guió, va fusionar la comèdia germànica amb la nord-americana.
Les brometes de Herzog
Els nois del Nou Cinema Alemany dels anys 60 no van practicar un humor estàndard, no s’hi van dedicar a fons. Fer gràcia als espectadors no era una de les seves prioritats, però sí és fàcil que se t’escapi alguna riallada (nerviosa o relaxada) amb les sòrdides històries de Werner Herzog i Rainer Werner Fassbinder.
Disfressar-se per fer riure
La dentadura postissa, la perruca i l’enorme disfressa peluda de ‘Toni Erdmann’ exemplifiquen una mena d’humor alemany que només poden captar en tota la seva essència i efectivitat persones com el meu amic o els afortunats que també coneixem l’estricta però amorosa senyora Anna K, que, això sí, fa anys que no es posa el bigoti. N’hi haurem d’aconseguir un de nou!
