[title]
Guanyi qui guanyi les eleccions municipals, ens el menjarem amb patates durant quatre anys. I la gastronomia és important en campanya: l'activitat favorit d'un candidat, apart d'agafar bebès, és remenar paelles gegants. Us hem preparat una petita analogia gastronòmica de cada candidat.
Albert Rivera: un plat de botifarra amb seques
Sí, ja sé que la candidata és Carina Mejías, però l'Albert Riera el 2010 ja va fer patents les seves preferències gastro organitzant una sèrie de botifarrendums (botifarrades) per fotre's del moviment independentista i contra el dret a decidir. Sis us plau, que li cobrin el plat a preu d'or, perquè un dels cavalls de batalla de Ciutadans és apujar del 4 al 7 % l'IVA dels aliments bàsics. Curiosament, Rivera va debutar en política amagant els ous i la botifarra en un cartell electoral, ¿recordeu?
Collboni: el pa amb tomàquet
Pobre Jaume Collboni, només ho ha fet una vegada, però han repetit tant la foto que sembla que s'hagi passat tota la campanya fregant pa amb tomàquet, el plat popular per excel·lència de la cuina catalana. I ha acompanyat la frega amb declaracions tant sucoses com «aquests quatre anys ens han governat els pijos». Doncs la veritat és que no t'ho discutirem, Jaume. Collboni és el candidat del menjar pop 80's: Collboni Tigretón! Els socialistes, de cares enfora, sempre han portat una línia de menjar excursionista: llibrets de llom, truita de patates i pa amb tomàquet.
Xavier Trias, safata de self-service
El nostre encara alcalde es mereix un bon self-service, que li donin un servei exprés i ràpid. Més que res, per premiar-lo per les inauguracions i actes electorals que ha portat a terme en els minuts de descompte abans del 24-M: el Paral·lel, la Diagonal, el Mercat del Ninot... Alguna acció ha sigut del tot ridícula, quasi patafísica. Això d'enderrocar mig envà d'un corral de la Model per dir que has començat l'enderroc abans de les eleccions és populisme del bo, d'aquell que tant diuen que detesten tots els partits.
Alberto Fernández Díaz, un bon garrí
Com que el Partit Popular de Catalunya sempre ha estat dirigit des de l'Espanya de la meseta, calia un plat de la cuina castellana de tota la vida (com el seu candidat, que va començar a escalfar butaca com a regidor a l'Ajuntament... el 1987!!! A la tendra edat de 26 anys, quan encara cuejava la Movida Madrileña, Fernádez Díaz ja era regidor!). Un bon garrinet fet en un asador és la nostra tria: un plat car –mai s'asseurà a menjar-se'l amb un 'pollós', com denomina la gent dels moviments socials– però alhora contundent, com les hòsties dialèctiques que fa dècades que deixa anar a tort i a esquerra amb sou de l'erari públic.
María José Lecha, paella popular
Les CUP, un moviment assembleari amb arrels en la lluita veïnal i els moviments populars, fet des dels marges i els horts urbans, tenen una clara identificació amb plats de producte bàsic i que es puguin cuinar en quantitat fàcilment al carrer: paelles vegetarianes, pasta, guisats de seitan, kalimotxo, kebab...
Ada Colau, tomàquets de veritat
El mateix menú que els de la CUP, però amb producte ecològic (sense descartar una discreta escapada puntual a algun dels restaurants favorits de Manolo Vázquez Montalbán per posar-se cecs de mar i muntanya).
Alfred Bosch, negre i picant
Seria senzill adjudicar al Bosch algun plat nostrat present en tots els països catalans –mandonguilla amb sípia?– però val a dir que del personatge es pot treure més suc. Bosch va ser corresponsal de premsa durant els vuitanta a Sud-Àfrica, i també va dirigir el centre d'estudis africans durant vuit anys. O sigui que segur que més d'una i dues vegades ha menjat el chakalaka, picantíssima salsa sud-africana que acompanya carns i rostits. Si accedeix a l'alcaldia, esperem que el seu coneixement de la realitat africana el porti a posar més que pegats al drama dels assentaments d'africans a la nostra ciutat.
