Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Vuit coses que ja no hi ha a La Rambla
Notícies / Ciutat

Vuit coses que ja no hi ha a La Rambla

Vuit coses que ja no hi ha a La Rambla

Sí, la nostàlgia és una cataplasma per a pusil·lànimes, d'acord. Però allò de «qualsevol temps passat era millor» es pot dir sense recança, si parlem de La Rambla. Recordem vuit coses que fa 25 anys hi eren i la feien un xic diferent dels barris comercials de Dublín, Dubai o Chicago.

1. L'Amparito de Granada
Aquesta antiga vedet del Paral·lel, nascuda a l'Hospitalet, va amenitzar la Rambla dels Estudis en l'època crepuscular de la seva vida: amb quasi vuitanta anys, encara oferia la seva visió, entre apocalíptica i pop, del que era una 'bailaora'. La seva participació al programa 'Fotomatón' de BTV la va convertir en un petit fenomen de masses pre-2.0. Ella va ser l'últim exponent d'una nissaga de personatges que connecta amb La Monyos. Va morir l'abril del 2014, als 81 anys.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2. Cadires de pagament
N'hi ha per llogar-hi cadires. Segurament aquesta expressió va néixer gràcies a la concessió del lloguer de cadires que l'empresa de subministres d'hostaleria, Casa Gay, va ostentar (agafeu-vos) del 1860 a l'any 2000, davant de la font de Canaletes. Pagàveu vint duros i us podíeu asseure, sense límit de temps, en una cadira metàl·lica per contemplar les glòries i misèries dels bigarrat zoològic humà. L'agost del 2000 van desaparèixer: l'Ajuntament no en va renovar la concessió, amb l'irrefutable argument que no tenia sentit pagar per seure en un espai públic. I jo afegeixo que seria una estafa fer pagar, avui en dia, per veure un eixam de zombis homogènics: tots tatuats i arrossegant bosses de 'flagship stores'.

 

 

 

 

 

 

3. Trilers
'¿Dónde está la bolita?' Aquest crit de guerra se sentia sobretot per La Rambla dels Caputxins. Els trilers, majoritàriament de l'Europa de l'est, espremien els turistes amb la facilitat que un mexicà esprem l'alvocat per fer guacamole. La Guàrdia Urbana els va eradicar a finals del 2012 a base de pressió policial. No és que els trobi a faltar, però tenien la seva gràcia; recolzar-te en un arbre a fumar un piti i observar la seva rutina garantia una estona d'entreteniment: hi havia el qui muntava la taula i remenava, l'altre que vigilava per si s'acostava la bòfia, i un tercer que feia d'esquer de jugadors i guanyava sempre. Almenys sabies que només t'intentarien fotre la cartera si t'hi ficaves. I ja que parlo de pitis...

 

4. El tabac andorrà
A finals dels noranta, exhibint el gènere a la barana marmòria del metro Catalunya, sempre hi havia un parell de simpàtics iaios que feien la vida de l'estudiant mort de gana més suportable amb el seu tabac andorrà de contraban (curiositat: la majoria de camps de conreu a Andorra es dediquen al conreu de tabac, l'únic 'aliment' que produeix el Principat). Si un Marlboro costava 350 pessetes, ells te'l venien per la meitat. Qui hi entén diu que no tenia el mateix gust, però mai vaig ser un gurmet dels palets de càncer, la veritat.

 

5. Casetes de venda d'animals
L'agonia dels ocellaires de La Rambla va començar el 2006, degut a les protestes dels grups animalistes. El darrer dels onze llocs de venda d'animals va tancar el novembre del 2013. De les onze botigues que s'hi dedicaven, nou es van reciclar entre el 2010 i el 2011 i dues van tancar. Sí, la imatge de venda de periquitos, caderneres, hàmsters i tortugues al passeig principal d'una ciutat era caspa atòmica. Però la veritat, ¿els punts de venda de souvenirs xarons i degustacions d'1 cm2 de torró milloren en alguna cosa el panorama?

 

6. Enllustradors de sabates
Us pot semblar una professió la mar de digna o us pot semblar una reminiscència del franquisme, però la veritat és que la professió d'enllustrador de sabates està perduda en la nit dels temps i desapareguda de la Rambla: la gent porta vambes i compra raspalls amb betum al súper, home.

 

7. L'Avinguda de la Llum
La primera galeria comercial subterrània de Barcelona i Europa –s'hi accedia pel carrer Bergara i l'estació de metro Catalunya– va estar oberta del 1940 a 1990. I d'atracció turística i projecte innovador, tot un emblema de la modernitat franquista, va passar, als vuitanta, a ser un carreró sòrdid on la pornografia substituïa els films d'estrena i prostitutes i ionquis hi feien oci i negoci (Sabino Méndez li va dedicar, en boca de Loquillo, aquesta cançó el 1984). No sé vosaltres, però sempre preferiré una sobredosis de romanticisme de claveguera a una macro-botiga de perfums.

 

8. Barcelonins
Doncs això. A La Rambla ja no hi ha barcelonins. L'aborigen evita com la pesta creuar un passeig on el magma turístic flueix en un riu carnós sense fissures, que com et descuidis se t'emporta. La gent de la meva generació que ha nascut a Barcelona em parla de com anaven de petits els diumenges a passejar per La Rambla. Una cosa que dubto que cap barceloní amb canalla faci ara.

 

Advertising
Advertising

Comentaris

1 comments
Xavi R

Ara m'han vingut al cap les paradetes que hi havia en alguns portals de la Rambla de Barcelona, on es venien novel·les d'indis i vaquers.