• Blog
  • Esports
1 M'encanta
Guarda-ho

Wembley 92: La final que quasi em perdo pels pèls

Wembley 92: La final que quasi em perdo pels pèls
© shutterstock

El 20 de maig del 1992, per a molts culers, va ser el dia més important de la nostra vida (fins aleshores). Jo era un petit pèl-roig de només 11 anys, tot just despertava del dolç son dels infants. I aquell dia el recordaré per sempre, no només perquè el Barça va aixecar la primera Copa d’Europa de la seva història sinó pel que vaig viure les hores abans que Alexanko alcés l’orelluda. Un secret que no he explicat mai, i ara que han passat 25 anys considero que ha prescrit i es pot fer públic.

M’he criat en una família on el futbol no els ha importat el més mínim. Els meus pares amb prou feines saben que el Barça és el que juga de blaugrana. Així que la meva educació futbolística ve de l’escola, el pati i els amics, però no de casa (excepte del meu tiet, que és un 'tribunero'). I quan vens d’una família en què el futbol és la darrera de les prioritats, passen coses com les que us explicaré ara.

Cinc de la tarda, escola Joan Miró. El meu pare aparca en doble fila i pugem al cotxe, anem a buscar la mare a la feina. Puja la mare i, en lloc d’anar cap a casa, veig que el cotxe fa un recorregut diferent a l’habitual. Al principi no li vaig donar importància, vaig pensar que era el típic dia que tocava fer 'recados'. Però en un moment determinat, m’adono que estem sortint de Barcelona i és quan pregunto: “On anem?”. “Al metge de la mama, a Badalona”.

En aquella època, “el metge de la mama” era la solució que van trobar els meus pares per evitar que sempre digués “el què?” després que diguessin el ginecòleg. En aquell moment, em vaig posar una mica nerviós i vaig fotre quatre crits recriminant que com cony (mai millor dit) se’ls havia acudit demanar visita al ginecòleg el dia de la final de la Copa d’Europa. Davant dels meus crits desbocats, el silenci impassible de mon pare.

 

 

Imatge de referència. No és la meva mare.

 

 

Aparquem a la 'perillosa' ciutat de Badalona i mon pare ordena: “Espereu-vos al cotxe que serà un moment” i ens tanca amb clau (crec que això avui seria il·legal). Evidentment no va ser un moment perquè anaven al metge i al metge SEMPRE s’hi ha d’esperar. Allà estàvem, el meu germà i jo tancats al cotxe amb cara d’absoluta incredulitat.

S’acosta l’hora del partit i l’única solució assenyada que em va venir al cap va ser encendre la ràdio del cotxe (d’aquelles que es treien senceres). Escoltem amb neguit la prèvia mentre ens adonem minut a minut que és impossible arribar a casa a l’inici del partit. Com a mínim el podem escoltar.

Sona el xiulet inicial a Wembley, els jugadors del Barça posen la pilota en circulació i un senyor que no es mon pare està punt de tocar a ma mare –amb guants– que està espaterrada sobre una cadira. Mon pare, sol a la sala d’espera del ginecòleg llegint el 'Cambio 16' i nosaltres dos tancats en un Seat Màlaga gris d’aquells que només tenien el retrovisor esquerre. Situació absolutament dantesca.

Al cap de molta estona baixen els pares. La visita ha anat bé (en aquell moment m’importava un borrall, no va ser políticament correcte, però era així, a més no sabia ni tan sols què hi anaven a fer “al metge de la mama”). A crits, intento pressionar el pare perquè corri al màxim possible des de Badalona a Barcelona per arribar a casa aviat: el seu silenci impassible com a resposta, un altre cop. Vaig tenir la sensació que fins i tot anava una mica més lent.

 

Amb això ens vam moure tota la família durant 15 anys.

 

 

 

 

 

 

Arribem a la porteria de casa, obren la porta, mon germà i jo pugem les escales esperitats, ells amb l’ascensor. Aquell dia vam aprendre que de res serveix arribar abans sinó tens les claus de casa. Finalment, encenem la tele, ja anaven per la meitat de la segona part. És a dir, ens vam perdre més d’una hora de la final...

Vam assistir al final del partit nerviosos, com tothom. Bé, com tothom no, els meus pares sopaven una truiteta a la francesa com si estiguessin veient el Mr. Bean. Fins que va arribar el minut 111 de la pròrroga, Koeman xuta la famosa falta, bat un estirat Pagliuca i GOL! Mon germà i jo cridem el gol com uns autèntics animals. Mon pare ens crida l’atenció per la pujada sobtada de decibels a la cuina. En lloc de callar, vaig anar corrents a la meva habitació, em vaig posar la samarreta de l’Stoichkov, òbviament falsa, i vaig tornar a la cuina. Vaig mirar fixament els ulls de mon pare i, a un pam de la seva cara, vaig tornar a cridar 'gol' com un autèntic sonat, vermell com un tomàquet i a punt de rebentar. Aquell va ser el primer moment que vaig desobeir l’autoritat paterna. Veient els meus ulls injectats en sang, el bon home deuria pensar que era millor deixar-me esbravar, i va respondre al meu crit amb un somriure de complicitat. M’acabava de fer gran. 

 

 

Samarreta que em vaig enfundar aquell dia. Originalment falsa.

 

 

 

 

L’endemà va ser un gran dia. Eufòria desfermada a l’escola, a casa no. Alguns dels nens vam aparèixer uniformats amb les samarretes del Barça, com els bessons Roger i Lluís Mata, amb qui vam estar tota l’hora del pati emulant una i altra vegada el xut de falta de Koeman. Sens dubte va ser un dels dies més feliços de la nostra jove vida. 

 

 

Advertising
Advertising
For any feedback or for more information email

Comentaris

1 comments
Jordi B

Ets un gran jordi!!! Bonissim l'escrit!! Vermell com un tomaquet I com un autentic sonat vam ser molts!! 😂😂 soc el buky