[title]
Ja veníem previnguts que la cosa no pintava bé per a Nicolas Winding Refn. 'The neon demon' va rebre crítiques ferotges al festival de Canes, i ahir arribava a Sitges amb una certa mandra. Però el públic no ho donava tot per perdut. Al cap i a la fi, el director de 'Drive' plantejava un còctel estètic prou suggeridor: una cinta diabòlica amb llums de quiròfan en què ens diuen que la bellesa és l'únic que importa en la vida i en què el cos femení apareix representat com un tros de pernil dolç envasat al buit. Valia la pena donar-li un vot de confiança.
'The neon demon' comença amb la imatge d'Elle Fanning abatuda en un sofà. La pell de porcellana, pàl·lida com Ofèlia flotant en el riu. Al coll, una ferida oberta que vessa sang sobre el pit. I un vestit metàl·lic com una cuïrassa d'un blau molt llampant, el cinturó de castedat que preserva els seus encants en un estat intocable, gens carnal, com la crisàlide de plàstic en què el cadàver de Laura Palmer apareixia embolicat en el primer capítol de 'Twin Peaks'. Serà la morta impenetrable, la rossa letàrgica que ens portarà de la mà cap aquella atmosfera en suspensió de la ultratomba. Serà la Blancaneu en un taüt de vidre, la Bella Dorment en un son etern entre els esbarzers.
Amb això ho diem tot. 'The neon demon' ens situa en el món de la moda a Los Angeles, entre camerinos i sessions de fotografia, en un entorn frívol, epidèrmic i molt competitiu, retratat com un territori irreal, llunyà, en què les passarel·les de les desfilades són un passatge directe a la boca del dimoni. És la història d'una noia òrfena, que amb prou feines té 16 anys, i que vol triomfar com a model, encara que això suposi vendre l'ànima a Llucifer. La veurem amb la cara coberta de diamants de pega i el cos embetumat amb pintura daurada, com en aquell mític anunci de perfum de Dior. Sobre la taula de joc trobem dos rivals coneguts: l'envelliment contra l'eternitat, enfrontats en un combat violent que deixarà un regalim de víscera pel camí.
En aquest escenari de llums i ombres, Winding Refn és la víctima número u, el primer que es deixa devorar pel seu narcisisme galopant. Perquè s'agrada molt, i això es percep en el ritme sostingut de cada pla, en la calma soporífera amb què es desenvolupa cada escena. A 'Drive', a 'Bronson' i a 'Valhalla rising' va saber controlar la tensió formal des del primer minut fins a l'últim, traient matèria sobrera i clavant tisorada allà on el pols amenaçava d'estovar-se. Penseu, per exemple, en Ryan Gosling emmascarat, amb la música de Rizz Ortolani, avançant al ralentí just abans de trepitjar fort l'accelerador. A 'The neon demon', Winding Refn es recrea en la genialitat de cada detall, que s'allarga fins que ja ha perdut tota raó de ser.
És cert que la pel·lícula amaga grans idees. És cert que hi ha bons cops d'efecte, com la resolució caníbal i els crèdits finals perduts en el desert amb un tema que Sia ha compost expressament per a l'ocasió. Podria haver estat una obra mestra, en té fusta! Però acaba sent víctima d'ella mateixa, dels fums que gasta. I, per més que ho intentis, t'acaba expulsant amb la seva antipatia egòlatra, i amb un esteticisme que al principi ens sembla magnètic i acaba resultant tediós.
