Magnesia

19 de desembre. Dimecres. La redacció està buida. Només quedem la comercial, el maquetador i jo. Avui la Tatiana està calmada. Parla pel mòbil sense cridar. Em mira. Somriu. Sembla que m’està llegint el pensament. Idoia, Marc, veniu. Què passa, Tati? No s’obre l’Outlook? Has enviat a un client una foto privada? No siguis burro. He tingut una idea genial. Jugarem a l’amic invisible. Tati, per favor, que som tres persones. I què? Vinga, va, Marc, estira la mà, agafa un paperet. Idoia, un altre. Aquest per a mi. Si ens toca el nostre nom, tornem a començar, eh? Vés per on, ho clavem a la primera. La Tati canta les normes: comprarem a la botiga nova que acaben d’obrir al davant del cafè Lukumas. Idoia, tu la primera.

Magnesia. El nom sona bé. L’espai està més despullat que vestit. Mobles recuperats, terra de rajola hidràulica. Es respira bon gust. Els quaderns de Serrote fan bona pinta. És un artista portuguès, treballa amb letterpress, em diu la noia de la botiga. Li detecto un accent familiar. Ets basca? Sí, de Sant Sebastià. Ah, mira, els meus pares, també. Em dic Idoia. Jo, Leticia. Quina gràcia! Estic buscant un regalet per a un company de feina. Dissenyador gràfic. M’assenyala un moble preciós i m’enamoro de les il·lustracions d’óssos de Lieke van der Vorst. I aquests bols de Duermevela, què et semblen? Ui, aquests per a casa meva! Riem. I això, són calcomanies vintage? Sí, per a nens. Doncs encara m’ho poses més fàcil. Compro. I mentre la Leticia m’embolica la capseta, sento que volo.

Torno a la redacció amb tres donuts del Lukumas. La Tati crida d’alegria. La noia del sucre! Sembla que li he llegit l’estómac. Marc, és el teu torn. El local t’encantarà i el porta una basca, com jo. És guapa? Marc, totes les basques són guapes o no ho saps prou?, crida la Tati amb la boca plena. Jo dissimulo, però noto que em bullen les galtes. Ell fa una ganyota i desapareix.

Sí, el local mola. Està molt ben parit. És com una finestra oberta al treball d’artistes de tot el món, no? La propietària assenteix i m’explica que els contacta a través d’internet. Excepte alguns, que els ha descobert en els seus viatges. Busco un regal per a una noia, confesso. I m’ensenya peces de ceràmica de Brooklyn Rehab, bosses de tela d’Oelwein, coixins estampats i moneders de pell pintats a mà de Shara Porter. Al final, m’emporto un fermall de ceràmica de Depeapa. Sé que la Idoia se’l posarà. De fet, ho desitjo. És tan geomètric com ella. I jo sóc un home de retícules.

Tati, només faltes tu. Marc acaba d’arribar. Se’l veu content. Clava mossegada al seu donut solitari. Què, noia, escalfant la cadira? La Tati s’aixeca desafiant, agafa la bossa, travessa la sala, se’ns queda mirant i marxa sense dir res amb un somriure pletòric. Adéu, eh? Des de la finestra veig que entra al Lukumas. No anava a Magnesia?

Demano una copa de cava. Me la bec en tres glopets. Llàstima que no em pugui fumar un piti. Quins bledes, aquest parell, com els he enredat. Finalment, s’hauran fet un regal de Nadal. Per què costa tan poc enamorar-se i tant demostrar-ho! Clavo els ulls en el paper arrugat que he deixat sobre la taula. Només hi ha escrit el meu nom. Tati. Esclato a riure i em demano una altra copa.