5 imatges per recordar Ettore Scola

Scola va néixer a Trevico, però va arribar a Roma de la mà del pare i la mare quan tenia cinc anys. A finals de la dècada dels 40, va entrar a guanyar-se les garrofes com a vinyetista de la redacció del 'Marc’Aurelio', un satíric amb acudits de flassada i orinal, que es va convertir en la factoria major de la comèdia italiana. D'aquella adoberia van sortir els guions que van consagrar Erminio Macario i Totò com a mestres de l'humor de l'espagueti i la lasanya. Esclar que Scola no era més que un negre del sistema, un pelapatates que venia el seu valuós talent a quart de quilo. Mai no es va endur cap mèrit per les seves historietes, però li era igual. Corrien temps frenètics, i amb els rals que guanyava en tenia prou per pagar-se una glopada d'amaretto cada vespre.

Va dirigir les seves primeres pel·lícules a mitjans de la dècada dels 60. El seu film debut es titulava 'Se permetette parliamo di donne', i era una comèdia desvergonyida amb molta grapejada a la natja. La tercera, la que el va començar a fer famós com un dels nous estendards de la farsa italiana, es titulava 'El diablo enamorado'. Inspirada en un relat de Nicolau de Maquiavel, l'acció se situava al segle XVI, i ens explicava la història d'un dimoni que era enviat a la superfície de l'escorça terrestre per sembrar la discòrdia entre l'alegre cultura florentina i el Vaticà. L'estupend Vittorio Gassman, amb dues banyetes i una capa vermella, interpretava un Belzebú amb males intencions. Segons deia Scola, era una mena de versió renaixentista de la CIA.

Ettore Scola ha estat de moda a Barcelona, des que fa quasi un any Oriol Broggi i els amics de La Perla 29 van estrenar una versió teatral d’'Una giornata particolare', la seva pel·lícula més famosa, aquella en què a Sophia Loren se li escapava el canari i Marcello Mastroianni tenia una escena mítica dalt d'un patinet, mentre al carrer tronava l'eco d'una marxa feixista. Sota les voltes de pedra de la Biblioteca de Catalunya, Clara Segura i Pablo Derqui van fer els papers dels dos protagonistes, amb un to tendre i alhora lacrimogen dels que no s'obliden. Recordem que ell interpretava un popular locutor de ràdio que havia estat retirat dels micros a la força per homosexual.

Aquesta és la història de l'ou i la gallina. Scola, dèiem, va entrar a la redacció del 'Marc'Aurelio' quan la guerra ja s'estava convertint en un malson del passat i feia alguns anys que Vittorio de Sica havia rodat el seu 'Ladri de biciclette'. Allà va conèixer Federico Fellini, un dels vinyetistes de la primera etapa, que estava a punt d'entrar a Cinecittà i convertir-se en un cèlebre cineasta. D'alguna manera, va apadrinar Scola com si fos un germà petit. I aquest últim li va donar un petit paper a un film que es titulava 'Una mujer y tres hombres', on apareixia davant d'una reconstrucció de la Fontana di Trevi, el decorat de 'La dolce vita', observant com Anita Ekberg s'hi remullava el cul a base de bé. Era 15 anys més gran que quan va dirigir la pel·lícula de debò, però l'homenatge no deixava de tenir gràcia.

Els amics s'han de tractar bé, fins al final. Curiosament, l'última pel·lícula d'Ettore Scola es titulava 'Qué extraño llamarse Federico', i arribava a les nostres cartelleres a l'abril de l'any passat. Tractava de la seva relació amb el gran Fellini, de quan a la dècada dels 50 es cruspien la nit romana fent voltes en cotxe pels baixos fons i de les seves respectives relacions amb els actors. Ens hi explicava anècdotes de tot tipus, com per exemple que la mare de Mastroianni una vegada el va increpar amb impertinència. Li va dir que Fellini havia convertit el seu fill en un Casanova, guapo i viril, i que ell en canvi sempre el feia sortir amb la cara marranejada, bruta, destruint el seu atractiu. Valgui per demostrar-ho aquesta imatge dels 'Maccheroni', al costat de Jack Lemmon, sota un gruix de nata. I amb aquesta mica de gelat diem l'últim adéu a un dels grans que se n'ha anat.