Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 5 preguntes a Carla Simón

5 preguntes a Carla Simón

'Estiu 1993' tracta d'una nena que aprèn a assumir el dol després de la mort de la mare. En parlem amb la seva directora

Carla Simón
©Irene Fernández
Per Josep Lambies |
Advertising

Cau un sol de justícia, i ella va remenant una tassa de te negre amb un glaçó que hi sura. Desprèn una humilitat lluminosa. 'Estiu 1993' és la seva primera pel·lícula, i hi explica la història d’una nena que ha perdut el pare i la mare, i que se’n va a viure a la muntanya, a casa d’uns oncles. És la seva història.

El paisatge que ens mostres és la infància que molts recordem. Com t’ho vas fer per tornar a aquest 1993?
En un principi, m’havia plantejat treballar les imatges amb una paleta de colors molt tancada i austera. Però de seguida vaig veure que l’època em portava a buscar joguines de plàstic i roba estampada. Tot això hi havia de ser. Volia que es visqués en present, no com el meu record d’adulta sinó des de la perspectiva d’una nena d’aquell moment.

Certament, és una experiència molt sensorial de l’època.
De fet, jo venia de dirigir uns curts que eren molt distants i freds i aquí, si algun exercici vaig haver de fer, va ser el d’acostar-me a un terreny emocional. Sabia que volia parlar d’una nena que s’enfronta a la mort de la mare.

Hi ha una escena brutal en què la nena, la Frida, juga a convertir-se en aquesta mare morta.
Jo no sé si mai vaig jugar a una cosa així, però hi ha una foto meva de quan era petita maquillada exactament igual, amb l’ombra dels ulls i tot. I després hi ha una foto de la Sally Mann en què surt una nena que fa veure que fuma, i tot això es va anar unint i donant lloc a aquest moment.

La pel·lícula comença quan la mare ja ha mort i la Frida se’n va de Barcelona.
Mentre escrivia el guió em vaig adonar que la mare no hi sortia en cap moment, i vaig pensar que seria bonic fer-la aparèixer d’alguna manera. Però aleshores em vaig adonar que no en tenia cap record concret, de la meva mare. Aleshores vaig fer un curt que es diu Llacunes, molt personal, en què surto jo llegint cartes de la meva mare i visitant els espais exactes on les va escriure.

Em fa pensar en la imatge desolada de la Frida pujant al cotxe, mentre de fons veiem els focs de la revetlla de Sant Joan.
Aquesta imatge té diferents motius. El primer, que m’agrada l’estètica de les tradicions, les festes locals, els gegants i els capgrossos. A banda, les fogueres em servien per introduir la història en un marc temporal, el del principi de l’estiu. Per últim, el meu avi va morir una nit de Reis, i recordo la sensació d’estar trista mentre tothom celebra la màgia com una cosa estranya. És un dels estats d’ànim que volia copsar.

Advertising