Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Los odiosos ocho

8 influències de 'Los odiosos ocho'

De l''spaghetti western' a la comèdia, aquest és l'ADN de la nova pel·lícula de Quentin Tarantino

Escrit per
Josep Lambies
Publicitat

Anem a pams. 'Los odiosos ocho', la vuitena pel·lícula de Quentin Tarantino, tracta d'una colla de mascles malparits i armats fins a les celles que es troben tancats en una cabana de fusta feta un cromo, durant una tempesta de gel. El clima és de tensió, desconfiança i sospita, i quatre bales per cervell. Comença en una carretera de Wyoming coberta amb cinc peus de neu, amb la imatge d'un Crist crucificat tallat amb fusta de noguera plantat en un costat del camí, acaronada per una càmera que puja en espiral i ens descobreix el so d'una diligència que va guanyant territori. En algun moment potser hi trobareu vòmit de vísceres i carn picada, però això ho deixem per al vostre gaudi. Com bé sabeu, a Tarantino sempre li han agradat els jocs amb els gèneres i subgèneres, els homenatges i les picades d'ullet. Va rodar una pel·lícula d'arts marcials com 'Kill Bill', i un 'grindhouse' en potència titulat 'Death Proof', tribut al cine d'explotació de violència extrema i sang marca Titanlux amb què es va fer alletar, dècades enrere. En el codi genètic de 'Los odiosos ocho' hi ha unes quantes cintes cèlebres. Descobrim-les.

'Reservoir dogs' (1992), de Quentin Tarantino

1. 'Reservoir dogs' (1992), de Quentin Tarantino

Això comença com un peix que es mossega la cua. 'Los odiosos ocho' és la vuitena pel·lícula de Quentin Tarantino, i sempre ha dit que quan n'hagués fet deu plegaria. Amb 52 anys, l'home que va enfundar Uma Thurman en una granota groga es troba a la recta final de la seva carrera. I per allò de fer caixa li ha donat per tornar als orígens. En una entrevista amb Jessica Hundley, Tarantino declarava que el seu nou film li deu molt a 'Reservoir dogs', pel que fa a l'escenari: un refugi seminal on una colla de mascles en ple esclat testosterònic es busquen les pessigolles a boca de canó, amb un ull a la nuca disposat a obrir foc contra qualsevol traïdor que ataqui per l'esquena.
'La cosa' (1982), de John Carpenter

2. 'La cosa' (1982), de John Carpenter

El cercle es va tancant. Alhora, 'Reservoir dogs' era una pel·lícula molt inspirada en la cinta de terror més gèlida de John Carpenter, aquella que passava a l'Antàrtida durant l'hivern del 82. Era una mena d''Invasió dels ultracossos', en què un virus extraterrestre es ficava dins l'organisme d'uns científics i, per la via de la reproducció cel·lular, es dedicava a clonar-los genèticament, amb uns resultats esguerrats. Al final, empresonats pel fred polar, creixia la desconfiança: era tothom qui deia ser, o un clon? Tarantino recupera el clima de sospita de 'La cosa' a 'Los odioso ocho'. I, a més, li fa una doble picada d'ullet: el protagonista del film de Carpenter, Kurt Russell, fa d'un dels vuit bergants, i el compositor de la banda sonora de les dues pel·lícules és l'ínclit Ennio Morriccone.
Publicitat
'El gran silencio' (1968), de Sergio Corbucci

3. 'El gran silencio' (1968), de Sergio Corbucci

Encara hi ha una altra referència a 'La cosa', i és la neu. Però aquest assumpte millor el resolem per la línia de l''spaghetti western', aquella facció tardana de les pel·lícules clàssiques de l'oest que va impulsar la lliga de directors italians dels 60, com Sergio Leone a 'El bueno, el feo y el malo'. Afilant el tret, hi havia un branquilló del subgènere que era l''snow western', pel·lícules de cowboys amb paisatge nevat. La més destacable és 'El gran silencio', de Sergio Corbucci, un d'aquells directors que a Tarantino sempre li han fet tilín. Klaus Kinski, pres de la còlera de Déu, es carregava Jean-Louis Trintignant en un dia de glaçada, en què els flocs es fonien amb els tolls de sang.
'El día de los forajidos' (1959), de André de Toth

4. 'El día de los forajidos' (1959), de André de Toth

No és que Corbucci s'inventés la combinació de muntanyes nevades i mam de 'saloon'. Una dècada abans, André de Toth ja havia dirigit 'El día de los forajidos', la història d'un grup de bandolers amb barret vaquer i casaca amb folre de moltó que s'apoderaven d'un poble remot del llunyà oest, amb els accessos tallats per la descàrrega de neu dels allaus. Al principi de 'Los odiosos ocho' veiem la diligència d'un caçarecompenses amb les rodes encallant sobre la neu i un negre amb els braços enlaire plantat al mig de la carretera amb quatre cadàvers a l'esquena, i mig pelat de fred. S'hi aniran sumant altres pinxos, i tots arribaran a la merceria de la Minnie, on sembla que hi ha una cafetera calenta.
Publicitat
'Django desencadenat' (2012), de Quentin Tarantino

5. 'Django desencadenat' (2012), de Quentin Tarantino

Tarantino, braç tentaculat de la cultura 'pulp', s'ha dedicat a desplaçar mica en mica els seus focus d'interès. L'any 2009 es va estrenar en una línia de la reescriptura històrica amb 'Maleïts malparits', on vèiem morir Hitler en la platea d'un teatre en flames. Amb un parell. A 'Django desencadenat' va tractar el tema de l'esclavitud, i de pas va fer el primer 'western' de la seva carrera. Per alguna raó, no en va tenir prou, i des dels fangars de 'Django' va decidir doblar l'aposta amb aquests odiosos vuit. "Quan fas un 'western', no pots evitar enfrontar-te al fantasma del temps. D'aquí a deu o vint anys, amb una mica de sort, serem capaços de revisar 'Los odiosos ocho' i veure-hi un retrat de l'Amèrica dels nostres dies". De vegades, la pròpia experiència pot més que tot.
'The virginian' (1962-1971)

6. 'The virginian' (1962-1971)

Per inspirar-se, Quentin Tarantino es va dedicar a revisar els icònics productes televisius dels anys 60, que s'han anat reemetent fins a la sacietat al llarg de les dècades d'esplendor catòdica. Com ara 'Bonanza', o, sobretot, 'The virginian', mític culebrot de l'oest de la NBC. Diu Tarantino que en totes les temporades hi havia sempre un capítol en què els personatges eren empresonats per una colla d'assaltants emmascarats amb barrets de pelfa. D'aquí va substraure el punt còmic i sèrie B que té 'Los odiosos ocho', que malgrat trallades de sang i tripes descobertes no deixa de tenir un punt d'humor cinètic i trepidant. Jutgeu vosaltres.
Publicitat
'And then there were none' (1945), de René Clar

7. 'And then there were none' (1945), de René Clar

I, per útlim, hi ha el punt de novel·la de misteri, d'aquelles publicades en paper 'offset' que es venen a la cistella de saldos dels quioscos més veterans. Escriptors com Agatha Christie van inspirar Tarantino a l'hora de posar les peces del Cluedo sobre el taulell d'escacs. El millor de tot és que els primers tres quarts d'hora de pel·lícula s'esmunyen en preliminars, escalfant el clima per al suspens, preparant el territori per començar a coure els enigmes, que són preguntes com a) "De debò que aquesta carta la va escriure el president Lincoln?" o b) "Qui coi ha enverinat el cafè?". Dit això, us deixem amb una foto de l'adaptació que René Clar va fer dels 'Deu negrets', on trobareu perplexes mirades d'incògnita detectivesca.
'El mundo está loco, loco, loco' (1963), de Stanley Kramer

8. 'El mundo está loco, loco, loco' (1963), de Stanley Kramer

I acabem amb una comèdia desguitarrada que sembla un capítol allargassat de 'Los autos locos', rodada l'any 1963. A primera vista té poc a veure amb 'Los odiosos ocho', però fonts de l'equip tècnic de Tarantino diuen que el cineasta la va revisar una trentena de vegades abans d'agafar la càmera. Per què? Stanley Kramer va rodar la seva pel·lícula en 70mm, un format hiperpanoràmic i molt poc usual, que abraça més imatge en cada fotograma. I Tarantino va decidir provar. Li ha quedat una pel·lícula espectacular. El problema és que poques sales de cinema estan preparades per projectar 70 mm. A Espanya, només la sala Phenomena exhibirà 'Los odiosos ocho' tal com Tarantino l'ha concebut. Val la pena aprofitar-ho.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat