Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Abbas Kiarostami

Adéu a Abbas Kiarostami

Acomiadem el gran cineasta del neorealisme iranià amb un recorregut condensat per la seva carrera

Escrit per
Josep Lambies
Publicitat

Per als cinèfils de tot el món, aquesta és una setmana de crespó negre. La mort del cineasta iranià Abbas Kiarostami als 76 anys significa la desaparició d'un dels grans directors del cine contemporani. A Barcelona, en l'última dècada, vam tenir el gust de veure'l en un parell d'ocasions. La primera, arran de la seva correspondència filmada amb Víctor Erice, on hi havia una peça de gran bellesa en què seguia el moviment d'un codony flotant en un riu. La segona, ara fa uns mesos, quan va venir a la Filmoteca a presentar '¿Dónde está la casa de mi amigo?' en una sessió oberta al públic. Avui el recordem amb algunes de les millors imatges que ens ha deixat, amb un condensat recorregut per la seva filmografia, que es mou fent giravolts des de principis dels 70 fins fa no-res. Aquest és el nostre adéu al mestre.

'Le pain et la rue' (1970)

'Le pain et la rue' (1970)

És el seu primer curt. Dura 10 minuts i tracta d'un nen que va pel carrer arrossegant les sabates i xutant un panet rodó. La càmera el segueix fins que es troba un gos. Amb un argument així de simple, Abbas Kiarostami va instaurar les bases del neorealisme iranià, una rèplica llunyana en el temps d'allò que Rossellini havia fet a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, de l'Edmund d''Alemanya any zero', aquell nano en tirants que ens portava a recórrer les runes de Berlín. És aquí també on neix la fixació de Kiarostami per filmar la infància, una de les constants de bona part de les seves pel·lícules.
'El viajero' (1974)

'El viajero' (1974)

Quatre anys després, Kiarostami fa el salt al llargmetratge. El protagonista torna a ser un nen, en Qassem, un nano de 10 anys que passa olímpicament dels estudis i menteix els seus pares. El que més li agrada del món és el futbol, i està encaparrat a reunir els diners necessaris per fer un viatge a Teheran i veure un gran partit. I ho aconseguirà fent cinema. El més bonic d''El viajero' és la manera com retrata la mirada, ingènua i blanca, d'un xavalet amb una Bolex a la mà, que ens ensenya el món en què viu a través de les seves ninetes.
Publicitat
'¿Dónde está la casa de mi amigo?' (1987)

'¿Dónde está la casa de mi amigo?' (1987)

Per a molts, aquesta segueix sent la seva obra mestra. Tracta d'un nano que busca desesperadament un company de classe per tornar-li un quadern d'exercicis que s'ha oblidat a la taula de l'escola. Sap que si l'endemà no porta els deures fets, el mestre el renyarà, i va corrent de poble en poble, creuant boscos i camps, buscant on viu. Els ulls del nen que inunden la pantalla a cada pla es combinen amb unes perspectives precioses de l'Iran rural, de les muntanyes i els camins en ziga-zaga, que tindrien una importància cabdal en la filmografia del director.
'Close-up' (1990)

'Close-up' (1990)

En realitat, '¿Dónde está la casa de mi amigo?' és la primera part de la 'Trilogia de Koker', que segueix amb 'Y la vida continúa' i acaba amb 'A través de los olivos', l'any 1995. Les tres pel·lícules eren com matrioixques: l'una estava dins de l'altra, i estaven vinculades per un sentit de la metaficció molt subtil. Entre un rodatge i l'altre, Kiarostami va rodar 'Close-up', que significa 'primer pla', la seva primera pel·lícula sobre la falsificació i la impostura. És curiós estudiar com des d'un mateix motiu, que al principi es presentava tan simple, comença a filar un autèntic arabesc.
Publicitat
'El viento nos llevará' (1999)

'El viento nos llevará' (1999)

Fa dotze anys de '¿Dónde está la casa de mi amigo?', la pel·lícula que el va llençar a la fama, i a Kiarostami ja no li queda camí per recórrer. O potser sí? L'any 2006 va dirigir un documental que es titulava 'Roads of Kiarostami', en què semblava que buscava inspiració en els mateixos horitzons on havien nascut bona part de les seves pel·lícules. Les carreteres corbes, fent giragonses o en forma de Z, creuant el vessant d'un turonet, s'havien convertit en una de les seves obsessions. Sobretot quan el 1999 va fer 'El viento nos llevará', una pel·lícula dins d'una pel·lícula, on trobàvem aquesta estampa ataronjada, travessada per una motocicleta.
'Shirin' (2008)

'Shirin' (2008)

Els pioners de la teoria del cine, a principis dels anys 20, van assenyalar que la gran virtut del cinematògraf, aquella nova eina que acabava de trasbalsar el món, era la seva capacitat exclusiva per captar una dimensió del rostre humà que fins al moment havia passat desapercebuda. Com si una càmera fos capaç de reproduir els moviments de l'ànima. Abbas Kiarostami va experimentar amb aquesta idea tota la seva vida. En aquest sentit, 'Shirin' és un magnífic exercici. El director va reunir a casa seva una colla d'actrius iranianes, i els va projectar una pel·lícula basada en la llegenda persa 'Cosroes i Shirin'. El que veiem a pantalla són les cares de les espectadores, les ninetes dels ulls brillants.
Publicitat
'Còpia certificada' (2010)

'Còpia certificada' (2010)

Entre la manera de filmar els nens en les seves primeres pel·lícules, i els subtils gestos de càmera amb què s'acostava a les actrius de 'Shirin', en plans curts, no hi ha tanta diferència. Val la pena notar que entre l'elenc de 'Shirin' hi havia Juliette Binoche, estrella francesa infiltrada, a qui poc després va dedicar una pel·lícula sencera, 'Còpia certificada', un discurs sobre l'autenticitat i la falsificació com el de Orson Welles a 'F for fake', com el que ell mateix havia desenvolupat a 'Close-up'. La base de l'argument és la relació entre un home i una dona, que es va embolicant en diverses variacions. Un tribut al Rossellini de 'Viaggio in Italia' passat per les línies rizomàtiques del món neobarroc.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat