Attack the block

Cine, Ciència ficció
ATB13_45.jpg
Attack the block

'Attack the block' es va estrenar al Regne Unit tres mesos abans de les revoltes i els saquejos als suburbis londinencs. I és difícil imaginar una pel·lícula més oportuna a l’hora de copsar un clima de desencís social i ràbia de classe que aquesta sàtira que es pren molt seriosament la seva condició de ciència-ficció urbana i hiperrealista. La seva gran virtut és, però, que ni el discurs crític sobre els barris marginals, les rivalitats racials i la violència d’Estat ni tampoc el seu esmolat sentit de l’humor –que ens recorda que Joe Cornish també va participar en l’excel·lent 'Zombies Party' (2004)– es posen per sobre del que és, en essència, un film sobre una invasió alienígena.

'Attack the block' va per feina: en la primera seqüència, un robatori on els lladres són majoritàriament negres i la víctima és blanca s’interromp per la caiguda d’un meteorit amb sorpresa voraç a dins. Cornish convertirà la resta del relat en un viatge d’apropament entre races i condicions socials, unides, davant la indiferència de les forces de l’ordre, contra un enemic que posa en perill el seu territori. Cornish tanca els seus personatges en un edifici com Hawks tancava els seus herois en l’oficina del xèrif a 'Río Bravo' (1958) –i Carpenter feia el mateix a 'Assalt a la comissaria del districte 13' (1976)–. I, en efecte, 'Attack the block' és molt hawksiana, perquè gaudeix descrivint la solidaritat que neix de la dinàmica de grup i perquè esprem el suc del gènere fins a no tenir més que la pell i l’os. Prefereixo quan Cornish explota la seva imaginació per aprofitar el seu ajustat pressupost –el disseny de les criatures– o per demostrar la seva simpatia per la banda de marginats que escull com a protagonistes –amb la irresistible aparició de Nick Frost com a traficant de maria– que quan insisteix en el fet de subratllar la seva adscripció a la tradició del cinema social britànic –el final–. L’encant de la proposta és que dinamita i reinventa aquesta tradició gràcies a la divina intervenció de les lleis del gènere, que saben desplaçar el discurs ideològic, a una passa del maniqueisme, cap a la celebració d’un cert cinema popular. Cornish n’hauria de tenir prou escoltant parlar els seus pirates de Brixton, amb el seu enginyós argot, per saber que l’espectador els considerarà autèntics herois quotidians sense necessitat de penjar-los d’una bandera britànica. –Sergi Sánchez.