[image]
[title]Per més que passin els anys, la Carmen Maura que tinc al cap segueix sent la diva del vestit vermell a qui un escombriaire ruixava amb una mànega a 'La ley del deseo'. Fins i tot quan m’agafa el telèfon des d’una habitació d’hotel al nord de França, després d’un dia de rodatge, amb esbufecs de fatiga i la veu trencada com la closca d’un ou passat per aigua. Ara la veurem a 'El futuro ya no es lo que era', una comèdia on interpreta una actriu veterana i reconsagrada, que també sap quin és el preu de l’eternitat.
Em pregunto si te l’has pres com una paròdia de tu mateixa.
Ho trobes? Jo crec que faig d’algú que és molt més famós que jo. Infinitament. Es tracta d’una gran dama, de la talla de Concha Velasco, que parla amb frases profundes dels seus personatges i acaba de rebre el premi Príncep d’Astúries. Jo no sóc una diva dels escenaris. Sóc més normaleta. I a més sóc més de cine que de teatre. El cine és el meu món.
Per atzar o és que t’hi sents millor?
A mi és que la càmera em tracta de puta mare. Ni m’espanta ni em posa nerviosa. De fet, la càmera fa que em relaxi.
De tota manera, tu has fet teatre. Així vas conèixer l’Almodóvar, en un muntatge de 'Les mans brutes'.
Bé, sí. I a 'El futuro...' he agafat tot el que em toca de prop per la meva carrera. I la resta ho he fingit.
N’estàs farta, que et preguntin per la teva relació amb l’Almodóvar?
No, m’importa un rave. Però mai no m’esplaio gaire. És molt avorrit i ell després ho llegeix i s’enfada. I com que és un tema que tothom té ganes d’abordar, sempre faig alguna broma o dic el primer que em passa pel cap. Qui vulgui saber coses de l’Almodóvar, que en parli amb les actrius de 'Julieta', que ara per ara el coneixen millor.
Però no et sap greu dir que amb ell vas fer un dels teus papers preferits, el de 'La ley del deseo'.
Això és veritat. 'La ley del deseo' és fantàstica, m’encanta, i sé que ho vaig fer molt bé. Sempre que la veig ho penso.
Revises sovint les teves pel·lícules?
No, mai. Algun dia, potser fent zàping, em trobo que estan passant 'Las brujas de Zugarramurdi' i m’enganxo a veure-la. I quan vaig a un festival em posen el tros de La 'ley del deseo' del tio que em mulla pel carrer, que va ser un gustàs d’escena.
Tu creus que el públic d’ara ja t’associa més a Álex de la Iglesia que a Pedro Almodóvar?
No m’ho he plantejat. Potser. L’Álex és un amor d’home, i un boig meravellós. Treballant amb ell no m’avorreixo mai. Ai, un segon, que tinc aquí la gossa nerviosa perquè vol sortir al balcó a fer un pipi. Val, ja està. Digues.
Fa temps que tens un peu en el cine francès. On et sents més a gust?
Allà on hi ha talent. En aquest sentit, no tenim res a envejar als francesos. El que passa és que per ells la cultura sempre ha estat una cosa important, i nosaltres tenim un govern que a tots els que treballem en això ens tracta com si fóssim una tropa de ganduls.
Tu sempre has militat al costat del nou talent. Quantes vegades has treballat amb directors debutants?
Moltes. N’he fet moltes, de primeres pel·lícules. Però és que a mi això m’és igual. Jo l’únic que necessito és conèixer el director i que em caigui bé. L’experiència em diu que et pots fotre una hòstia tan forta amb un director famós com amb un desconegut. A mi el que em cal és que sigui algú que sàpiga explicar-me bé què vol i donar-me indicacions precises. Que no sigui un atontat, vaja, que també n’hi ha uns quants.
Ets una actriu obedient?
Sí, molt. A mi m’agrada que em manin, que em diguin què he de fer, i si de cas després hi afegeixo una cullerada d’invenció. Però sempre compleixo ordres i obeeixo el director.
Encara que no estiguis d’acord amb el que et diu?
Tinc una opinió, per descomptat, i puc pensar que les coses s’haurien de fer d’una altra manera. Però la pel·lícula no és meva, i vull que el director estigui content. És important fer feliç un director. De fet, és important fer feliç a tothom. I un director és més fàcil de complaure que un nòvio. És més simple, més clar en les seves intencions i al final resulta molt més gratificant.
