[image]
[title]Hilary Swank tenia 25 anys quan va rodar 'Boys don't cry'. Era una altra cosa. 'Tomboy' també tracta d'una noia que es fa passar per un noi. La diferència és que aquesta encara no ha passat la pubertat. Però és cert que no s'han rodat tantes pel·lícules al voltant d'aquest tema. Quan parlo amb Céline Sciamma, la seva joveníssima directora, no puc evitar preguntar-l'hi.
¿Tenies en ment la pel·lícula de Kimberley Peirce?
La veritat és que l'he vist un munt de vegades, i m'encanta. Tot i que aquell és un personatge molt més sexualitzat. Aquí parlem d'una nena que està fent primària, i encara no sap ben bé qui és. De tota manera he de dir, i ara et sorprendré, que li dec molt al cinema americà.
¿Per Boys don't cry?
I per d'altres més còmiques, com '¿Víctor o Victòria?' o 'Tootsie'. I també pel cinema de gàngsters. Volia crear una sensació de suspens que hi recordés.
L'últim que havies rodat abans de 'Tomboy' va ser un curt que es deia 'Pauline'.
Va ser un encàrrec del Ministeri de Salut i Esports, inscrit dins d'un projecte que es deia '5 films contra l'homofòbia'. Tenia un to més aviat de propaganda, però a mi em segueix agradant molt com va quedar. I va ser curiós que després d'això 'Tomboy' passés per la Berlinale i guanyés el premi Teddy, que és el premi que dóna la comunitat LGTB.
I la història de 'Tomboy', ¿té a veure amb la teva pròpia?
Quan era petita hi havia aquesta moda entre les nenes de tallar-nos el cabell molt curt, i sovint em confonien amb un nen. Però no, no és la meva història. Era més autobiogràfica la meva primera pel·lícula, Naissance des pieuvres. Si més no, estava filmada al meu poble.
Corren rumors que aquella pel·lícula no s'hauria rodat sense l'ajuda de Xavier Beauvois. ¿És cert?
En certa manera, però no és que jo sigui la seva deixeble com han escrit alguns. 'Naissance des pieuvres' va ser el primer guió que vaig escriure en tota la meva vida, i el vaig presentar com a treball final a La Fémis, l'escola de cinema de París. Ell era president del tribunal d'avaluació, i em va pregar que el convertís en una pel·lícula. Després d'això no l'he tornat a veure mai més, en Xavier.
'Tomboy' es va fer molt ràpid.
Ni tan sols vaig tenir temps de convocar un d'aquells càstings salvatges que es fan sempre que algú vol treballar amb nens. Com Laurent Cantet a 'Foxfire'. Només vaig anar a una agència d'actors buscant una nena en la prepubertat que encara no estigués desenvolupada, que pogués fer-se passar per un nen. I va sonar la flauta.
Et van presentar Zoé Héran.
Sí. Tenia els cabells molt llargs, i li vam haver s'escurçar, però el cos era increïble, tan ossuda com és. Ens vam entendre bé. Li vaig dir que necessitàvem més nanos, i em va portar els seus amics, que són els altres actors.
Podria no haver-te sortit bé. ¿Per què vas fer la pel·lícula en tan poc temps?
És una qüestió ètica, i la comparteixo amb molta gent. No és que estiguem anunciant una altra Nouvelle Vague, però en els temps en què ens trobem el cinema ha de ser més eficaç, més 'low cost'. M'identifico molt amb cineastes com Bertrand Bonello.
Ell va fer 'Tiresia', un film en què el personatge principal era un transsexual.
Jo pensava més en una qüestió política, gairebé ideològica, de com ha de ser el cinema. Però és cert que treballem amb els actors d'una manera similar. Entre 'L'Apollonide' i això...
Ell treballava amb dones adultes. Tu, amb menuts.
No és tan diferent. Són nens, i ho has de tenir en compte. Per això vaig rodar aquestes escenes més improvisades, com la batalla d'aigua, el partit de futbol o la baralla al llac. Però un cop et tenen confiança, has d'oblidar la seva edat, i tractar-los de tu a tu.
