D'Arendt a Von Trotta

Simplificant, va ser Rainer Werner Fassbinder qui va descobrir Barbara Sukowa, quan aquesta encara feia de corista pels teatres de Berlín i alguna figuració als serials televisius de la RDA. Primer la va convertir en l'última dona de Franz Biberkopf a 'Berlín-Alexanderplatz', després en la protagonista de 'Lola'. I així és com la cara de Sukowa va passar a ser l'emblema d'una generació de cineastes alemanys que encara belluga. Sobretot des que va fer amistat amb Margarethe von Trotta.

Primer va ser Rosa Luxemburg, molts anys després Hildegarda von Bingen i ara hi torna amb Hannah Arendt. A mitjan anys 80, Von Trotta va engegar un ambiciós projecte enciclopedista per il·lustrar les vides de les que segons ella havien estat les grans dones de la història, sempre amb la Sukowa de protagonista. "Totes dues som de la generació del politiqueig, l'esquerranisme, i una mena de comunisme desmitificat que ens va portar a fer cinema" m'explica, com si fos l'última resistent d'una lleva, la d''El viatge a la felicitat de mama Küster', ara a punt de desaparèixer en la boira per sempre més. "Segueixo al servei de la memòria", etziba, com si el relat del passat fos un deure, més que una preferència.

Se'n va anar a Jerusalem, buscant les pistes dels processos contra Adolf Eichamann del 1961. "Vam arribar a la sala de judicis, avui dia una Casa de la Cultura que s'ha mantingut pràcticament intacta -m'explica-. Només vam haver de reconstruir aquella gàbia de vidre on el tenien tancat, i reorganitzar les cadires perquè semblés un tribunal". Va ser allà on Hannah Arendt, enviada especial del New Yorker, es va enfrontar cara a cara amb la imatge del diable alemany, i va descobrir que aquell individu, responsable directe dels transports de deportats durant l'Holocaust, no havia estat més que un buròcrata del partit, encarnació del que en els seus escrits va batejar com la banalitat del mal.

'Eichmann a Jerusalem', el llibre que recull els articles del 'New Yorker', és el punt de partida del film. "Pel que he pogut esbrinar, Hannah Arendt seia en una sala de premsa, fumant un cigarret darrere l'altre, davant d'un gran monitor on es retransmetia el que passava dins la sala -rebla Von Trotta-. És curiós, perquè tant a Israel com a la resta del món el procés es va seguir per ràdio. Ella va ser una privilegiada". Hi va ajudar que la televisió americana ho filmés tot. També hi van ajudar els centenars de cartes que Arendt havia intercanviat amb Heidegger, Jaspers i amb la seva íntima amiga Mary McCarthy. "Fa cosa de tres anys, la Barbara i jo vam començar a revisar aquest material -conclou-. I vam construir el personatge, juntes, com sempre".