[image]
[title]Va vestit amb samarretes color fluor, estampades d’unicorns estrellats i ponis radioactius. Molts el recordeu pel seu paper de Fidel Martínez a la sèrie 'Aída', però ara ens desvela una altra faceta. Tot just té 25 anys i està a punt d’estrenar el seu primer llargmetratge com a director. Es titula 'Pieles', i és una cinta extrema que parla de cossos monstruosos, anatomies impossibles i conflictes d’identitat. L’hem vist passejant amb una caçadora rosa que té el nom del filòsof Paul B. Preciado enganxat a l’esquena.
Com t’han marcat Preciado i el seu 'Manifiesto contrasexual'?
M’interessa sobretot el seu discurs sobre el gènere, des del seu punt de vista d’home transsexual, on aprenem que els genitals o un pit no són monopoli de res. A una persona que vulgui ser dona no l’ha de condicionar cap aspecte concret del seu físic. I d’això parla Pieles, on cap personatge no es defineix per la seva aparença, sinó per les seves decisions.
En aquest sentit, els efectes de maquillatge dels actors són un exercici creatiu increïble.
Per mi és el més important. La feina que hem fet amb l’Óscar del Monte per construir aquestes pròtesis facials va ser molt més que un treball de caracterització. Havíem de crear monstres. I era fonamental que transforméssim les cares dels actors d’una manera tan exagerada que el públic no els pogués reconèixer.
També és una manera d’abordar el conflicte d’identitat?
Totalment. De fet, hi ha un personatge que té una patologia que es diu Desordre de la Identitat Corporal. És una malaltia que pot assemblar-se a la transsexualitat, i que fa que el pacient vulgui amputar-se parts del cos perquè no les sent com a pròpies. Pot demanar que li tallin un braç perquè creu que no és el seu braç, o les cames, i en casos més aguts s’han vist malalts que han demanat que els arranquessin el cap. Això m’ha fet pensar molt, i volia que l’espectador es formulés la mateixa pregunta que jo.
I com es concreta aquesta pregunta?
Pieles s’interroga sobre la capacitat que tenim d’intervenir la nostra pròpia anatomia. Si una persona vol amputar-se les cames, ¿l’hi hem de permetre?
Es pot dir que estàs expandint els horitzons de la teoria 'queer'?
Però he de dir que l’adjectiu 'queer' m’incomoda, perquè funciona com a sinònim de gai. I el cine gai no m’interessa gens. Crec que 'Pieles' pot resultar una pel·lícula subversiva i revolucionària, i avui dia l’homosexualitat ja no és cap d’aquestes coses.
En la pel·lícula abunda el color rosa. Per què?
El rosa és un color estigmatitzat. I a mi els clixés no m’agraden. 'Pieles' té molts elements de cinema de terror. És una pel·lícula dolorosa i cruel. La diferència és que el cine de terror sempre passa en tonalitats fosques, i a mi em venia de gust pintar-la de rosa i de lila, i buscar en aquests dos colors una nova forma d’expressió.
Ja que parlem de terror, fa tres anys vas dirigir un curt que es deia Amor de madre, on hi havia un zombi.
No és un curt del que em senti gaire orgullós, però té dues coses que m’agraden. La primera, que no tracta el zombi com l’ésser incoherent i sense seny que estem acostumats a veure. El meu zombi mata, i en té plena consciència. És com un home amb la cara abonyegada i verdosa, cosa que connecta molt amb Pieles.
I la segona cosa?
És aquesta mare disposada a convertir-se en zombi i patir una transformació radical per poder estar amb el seu fill. Són dos temes que m’interessen, i van molt units.
Units? Les mares i els zombis?
L’instint maternal. Jo sempre defensaré els monstres, els mutants i els freaks. Totes aquestes criatures necessiten algú que les tapi, les acariciï i els digui bona nit.
