El tendre humor de Pierre Étaix

Deia Donald O'Connor en el seu anàrquic 'Make them laugh' que n'hi ha prou de relliscar amb una pell de plàtan per tenir el món als teus peus. Un dia algú investigarà quants còmics han mort de gana perseguint aquest somni. Per sort, Pierre Étaix no és dels que han acabat en la indigència, però les ha passat magres per viure amb dignitat de les seves pel·lícules. Per una disputa de royalties, molts dels seus treballs no es van començar a exhibir fins fa tres anys. Ara que el litigi està superat, la Filmoteca li dedica un cicle, el must del moment.

L'any 1960, Jacques Tati va organitzar un espectacle de 'music-hall' a l'Olympia de París amb tota la seva 'troupe' de 'clowns', mims i altres exemplars anatòmics que semblava que tinguessin barres de plastilina allà on en la majoria de casos hi ha un húmer sense aptituds. Entre altres, hi havia Pierre Étaix, un Max Linder sense barret de seda ni guant blanc que li havia donat un cop de mà en la creació de gags per a 'El meu oncle'. El xou, que es deia 'Jour de fête', va ser la primera empenta professional per a aquest 'pierrot lunaire' tardà. En els dominis de l''slapstick', vull dir. Perquè ja se l'havia vist vestint uniforme de ratlles al 'Pickpocket' de Bresson.

Des dels anys 20, cinèfils i altres buscabregues amb criteri es fan sang enfrontats en una polèmica que no resoldrien ni els descendents del rei Salomó: qui és millor, Chaplin o Keaton? He gastat molts diners en braves intentant esbrinar-ho, i mai he arribat a cap conclusió. Però ara tinc un tercer que concentra el millor de cada casa. De Chaplin, aquella tímida melancolia que inunda la pantalla al final de 'Llums de la ciutat'. De Keaton, aquella paciència mecànica que el portava a jugar a trens a 'El maquinista de la General'. Un any després de l'Olympia va rodar el seu primer curtmetratge, 'Rupture', amb guió de Jean-Claude Carrière.

Però és un dels bons. Amb el seu segon curt, 'Hereux anniversaire', es va emportar un Oscar l'any 1963, i la seva carrera es va disparar cap a projectes de durada més ambiciosa, com 'El pretendent' o 'Gran amor'. Però la bona ratxa va durar poc. Quan va començar la dècada dels 70 es va retirar de les càmeres i va fundar l'École National de Cirque. Potser per això ja només el recorden quatre francesos de mitjana edat que el van veure fent de saltimbanqui quan eren petits. Ells i Aki Kaurismäki, que va propiciar el seu retorn a les sales de cinema donant-li un secundari a 'Le Havre'. Ja és hora que seguim el seu exemple.