Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Albert Serra

Entrevista a Albert Serra

El cineasta de Banyoles estrena 'La mort de Lluís XIV', on Jean-Pierre Léaud encarna els quinze dies d'agonia del Rei Sol sota una perruca escultòrica

Albert Serra
© Maria Dias Albert Serra
Per Josep Lambies |
Advertising

Com aquella carronya que Baudelaire es va trobar a la vora d’un camí, emanant gasos fètids sota un sol de migdia, així és com Albert Serra s’acosta al llit del monarca que agonitza i gemega amb la boca entreoberta i els llavis ressecs. La cama negra per una ferida de cacera. La cara com una màscara de cendres aguantant el pes d’una perruca massa vegetada, que s’escampa sobre els coixins en un esfumat de xemeneia industrial. “Aquesta és una pel·lícula sobre la banalitat de la mort”, anuncia el cineasta.

Tard o d’hora, tots serem menjar de cucs. Fins i tot el Rei Sol, el sobirà de la desmesura, que va fer aixecar el Palau de Versalles, que va estimar la guerra i la matança més que el déu Mart i ara té el ventre inflat i una tremolor a les galtes, i un genoll com un glop de petroli que desprèn una pudor vomitiva. “D’una banda tenim el poder absolut, que arriba al seu estat més excessiu, basat en la despesa gratuïta, en l’absurd i el caprici, en el deliri més gran, i de l’altra la crueltat de deixar-lo consumir a mans de la incompetència dels metges”, explica Serra.

Ara és quan hem de dir que 'La mort de Lluís XIV' no s’assembla a res que hagueu vist abans. Jean-Pierre Léaud, el nen que va clavar la mirada a càmera en aquella platja normanda al final d’'Els 400 cops', se’ns mostra sota una pròtesi capil·lar que és com un núvol de pols a punt de devorar la resta del cos i convertir-lo en brases. “Mentrestant, hi ha la cort que el vetlla, la submissió, la solemnitat retòrica, en un fora de camp que es concentra en el dolor del rostre del rei”, descriu Albert Serra, entre la sublimació i el fàstic, com si hagués agafat els versos més llefiscosos del poeta Lucreci i els hagués convertit en pur cinema.

En un principi, 'La mort de Lluís XIV' havia de ser una instal·lació per al centre Georges Pompidou. Durant dues setmanes, Léaud hi hauria representat l’espectacle dels últims quinze dies del monarca, tal com els va relatar Saint-Simon en les seves cròniques, entre uns llençols impregnats de pus. D’aquí, a l’ambient resclosit de la cambra mortuòria, on mai no hi ha una finestra oberta. “El més bonic és que incideix en la relació íntima amb el dolor, tan reconcentrat que li fa arrugar la cara, els nervis, perquè tot és una lluita ferotge de les coses físiques on no hi ha lloc per a l’espiritualitat”, diu Serra. I sacseja una mà. Tres anells d’or m’enlluernen.

Advertising