Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Hong Sang-Soo

Entrevista a Hong Sang-Soo

Parlem de 'En otro país' amb el cineasta coreà, que ens admet que li agrada empinar el colze. La seva borratxera cinematogràfica aspira a pel·lícula de la temporada

Hong Sang-Soo
Per Josep Lambies |
Advertising

Si hi ha alguna cosa que uneix les pel·lícules de Hong Sang-soo, des de la primera fins a l'última, és l'alarmant quantitat d'alcohol que s'hi arriba a consumir. No falla, miris on miris sempre hi ha una ampolla oberta. I quan s'acaba -no ho dubteu, s'acaba segur-, immediatament apareix algun cambrer eficient amb reforços, disposat a omplir els gots buits. Per alguna raó poc científica, sempre que veig una escena rodada per Hong Sang-soo se'm resseca la gola i he d'anar a prendre algun pal·liatiu per al mal de cap. "Què vols que hi faci, sóc coreà -em contesta en Hong-. I els coreans li fotem molt. A la meva terra ser abstemi no és una opció". Repassant la seva filmografia, m'he apuntat algunes de les joies de la bodega: cervesa Hite, makgeolli, un vi d'arròs que és com el saque però sense denominació d'origen japonesa, ginebres orientals i uns licors fabulosos que et fan donar la volta al cinturó d'Orió i tornar al tamboret abans que el primer glop hagi baixat tot l'esòfag. No es pot negar: saben com tractar el seu fetge.

M'agrada l'actitud d'en Hong. És dels pocs cineastes que avui dia no confonen els efectes del vodka amb els de la metamfetamina. "Emborratxar- se està bé: dius grans veritats, algunes molt lúcides, d'altres ridícules, i després caus rodó", sentencia. Els passava als dos nois de 'Hahaha' (2010), que quedaven per fer unes copetes i acabaven esparracats en un sofà amb la boca oberta i el filet de bava regalimant sobre el coll de la camisa. Li passava al jove director de cine d''Oki's movie' (2010). De fet, a aquest no li hauria anat malament un grup de suport per superar la dependència. Els passava als joves tancatavernes de 'The day he arrives' (2011). I li passa a Isabelle Huppert a 'En otro país', la primera pel·lícula d'en Hong que s'estrenarà a les nostres pantalles. Perdoneu que se'm neguin els ulls. Us prometo que no és deliri etílic, sinó emoció.

Comprovat: l'alcohol va de conya per trencar el gel. I ni tan sols cal que en tinguis a l'abast. Des que he començat a sondejar-lo parlant de destil·lats, en Hong s'ha animat i no hi ha qui li posi el fre. "Va, digue'm una pel·lícula que t'agradi, on beguin molt", em demana. Home, n'hi ha unes quantes. Tenim la memorable castanya de Katherine Hepburn a la piscina d''Històries de Filadèlfia', o en Michaleen Flynn a 'L'home tranquil'. Però quan em proposa el repte només em ve al cap una cosa d'Ernst Lubitsch, de l'etapa alemanya, titulada 'No vull ser un home', que em va donar per veure fa uns dies en un dels meus rampells de descobrir les rareses primitives dels grans cineastes de la història. Tractava d'una col·legiala que es vestia d'home i se n'anava a un club masculí per lligar amb altres homes i posar-se cega de xampany. "No l'he vist, però sent de Lubitsch segur que m'agradarà".

Per no crear confusió, tornem a les posicions inicials: jo seré l'entrevistador, en Hong l'entrevistat. I aprofito per portar la conversa cap a l'argument d''En otro país'. Tres dones, totes interpretades per la gran Huppert -no em creuré que hagi fet els 60 fins que no vegi la seva partida de naixement-, van a passar uns dies a Mohang, en una casa al costat del mar. Quina gràcia té això de triplicar un personatge? "Bé, ja saps, quan et passes de cervesa, hi veus triple", se'n fot en Hong, resistint-se a redreçar la conversa. Faig que se centri: "En realitat, la idea era experimentar tres persones diferents que en cos i ànima només en són una". Així és com abandonem la cultura de bar, i comencem una breu però intensa discussió sobre la filosofia budista. Sobretot breu. Li recordo que al final de la seva pel·lícula apareix un monjo bhikkhu, amb túnica vermella i molta saviesa per repartir. "D'això, no en sé res", diu. Fi de la discussió sobre budisme.

Segons la creença popular, els cineastes orientals tenen tendència a fer pel·lícules sobre els cicles de la natura i les virtuts de la força interior, que es poden resumir amb un aprenentatge proverbial normalment

substituïble per aquelles imatges de Bruce Lee dient "Be water my friend" amb veu de profeta. Però la gent s'equivoca. Si Hong Sang-soo es va ficar en aquest món és perquè l'hi feia passar bé. "Jo escric un guió com si jugués a un joc de taula en un dia de pluja -engalta-. Vaig posant pistes i trampes per tot arreu, i així faig que totes les escenes es connectin i es contradiguin alhora, i tot és més divertit. Per a mi, com a mínim". Ni taoisme, ni flors de lotus, ni Kim Ki- duk. En Hong pot presumir de ser un home amb els dos peus a terra, el cap sobre les espatlles, i, això sí, un colze apuntant al cel.

Amb aquesta actitud, s'ha empescat alguns dels títols de pel·lícula més graciosos que he sentit en l'última dècada. La seva opera prima es deia 'El dia en què el porc va caure dins del pou' (1996). Poc després va fer un simpàtic homenatge a Marcel Duchamp amb l'esperpèntic 'La verge que va ser despullada pels seus solters' (2000). I ho va rematar del tot amb 'La dona és el futur home' (2004). "Quan començo a pensar una història, em sento molt inquiet, expectant i més lliure que mai -confessa-. Tot està per descobrir". Com ell, els seus rodatges tenen fama de ser un gran espectacle d'humor i libació. Ara em ve al cap una cançoneta poca-solta que canten a la pel·lícula, dins d'una tenda de campanya, i que diu: "Anne, this is a song for you. Anne, you have a beautiful name". Segons en Hong, això és fàcil de crear. "Només necessites una guitarra i algú amb facilitat per inventar lletres absurdes i amb una mica de catch".

Vaig sentir fa poc que a finals dels anys 60 Jean-Pierre Léaud venia a Barcelona periòdicament per comprar absenta a l'antiga Penúltima, al Raval, abans que es convertís en un bar d'ambient. Deia que era la més fina que havia tastat mai. No crec que avui tinguin els mateix proveïdors que fa mig segle, però estic disposat a engegar una investigació. Si en Hong es deixés caure per aquí, no el voldria decebre. "Amb una copa al davant, tot es fa més emocionant", diu. Acabo aquestes línies mentre sento com cau un aiguat de por, i pensant en els dies de pluja d'en Hong m'agafa mala consciència: no ho estic fent bé. M'aixeco, vaig al rebost, i em serveixo un cul de Seagrams que tenia criant teranyines des de Cap d'Any. No me'l beuré pas, per no donar mal exemple, però deixo el got en un costat de la taula. El miro. Em mira. Hi ha coses a la vida que sense un bon glop del que sigui que cremi no són possibles.

Crítica

Cine, Drama

In another country (En otro país)

No valoraré el fet que un director de llarg recorregut i prestigi internacional com Hong Sang- soo no hagi estrenat res al nostre país fins ara. 'En otro país' és una molt bona porta d’entrada al director coreà. Primer, perquè conté un sentit de l’humor subtil, sovint absurd i sempre juganer. Segon, perquè l’estructura es basa en una sèrie de capítols i variacions sobre les mateixes situacions. Un socorrista es troba amb una dona francesa a la platja. La mateixa dona surt a passejar i demana indicacions a una jove. Les situacions es repeteixen i els personatges canvien lleugerament, en un joc mecànic. La protagonista és Isabelle Huppert, un rostre dur i una icona del cinema francès, que contrasta amb el paisatge i la resta de personatges. D’aquest xoc, en neix un film delicat i divertit, amb un discurs seriós i profund entorn de les possibilitats del cinema.

Time Out diu
Advertising