Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Juan Antonio Bayona

Entrevista a Juan Antonio Bayona

El director de ‘L’orfenat’ acaba d'aconseguir el Premio Nacional de Cinematografía per 'Lo imposible'. Per celebrar-ho, recuperem l'entrevista que li vam fer quan va presentar la pel·lícula

Juan Antonio Bayona
© Maria Dias
Per Josep Lambies |
Advertising

La Variety ho anunciava a l'octubre del 2008, quan feia un any clavat de l'estrena de 'L'orfenat': Juan Antonio Bayona acabava de firmar un contracte amb la Universal per rodar la seva primera pel·lícula americana. L'exclusiva era bona. El pronòstic, erroni. Aquest salt a la pantalla internacional havia de ser l'adaptació d'un thriller de David Moody, el banquer de Birmingham que un dia va engegar a pastar la feina per dedicar-se a parlar de la fi del món. "Alguns es van omplir la boca publicant que faria 'Crepuscle' o 'Els jocs de la fam' -diu amb el cap cot, com un estruç-. Avui em llevo i m'assabento que estic rodant la pròxima entrega d''El planeta dels simis'. I jo sense saber-ho". Aleshores, era un bluf? "La veritat és que em vaig estar citant amb un guionista per treure el primer esborrany de 'Hater', però ho vam deixar córrer -espatlles aixecades, palmells amunt, com si esperés la gràcia divina-. Quan la història no t'emociona, no hi ha res a fer".

Entenc per què ho diu. Veient 'Lo imposible' em va costar el bec i les ungles guardar-me els sanglots per a un moment més oportú. Em fa certa vergonya reconèixer que les vaig passar tan magres, però en Bayona sembla satisfet amb la meva desmesurada reacció. "A aquesta gent la van portar de viatge a l'infern, i després la van tornar a casa sense cap mena d'explicació -em posa els pèls de punta-. Vull que tots sortiu del cinema sentint el mateix que van sentir ells". El terror apocalíptic d'en Moody el va deixar fred, però de seguida va veure que la història de María Belón faria plorar a les pedres: ella i la seva família havien sobreviscut al tsunami que l'any 2004 va devastar el sud-est asiàtic. La productora Belén Atienza va escoltar el seu relat a la ràdio, i de seguida li va fer una telefonada. "Això no és com 'Jurassic Park', que s'acaba l'estat d'alerta, els fiquen en un helicòpter i aquí no ha passat res".

Ja parlarem de les mandíbules triàsiques en una altra ocasió. Em fa més gràcia que de sobte tregui a la conversa 'Un poble anomenat Dante's Peak'. La recordeu? És una d'aquelles pel·lícules noranteres fins a les espatlleres. Pierce Brosnan era un geòleg que mesurava l'acidesa de l'aigua amb cara d'estrenyiment i unes Wayfarer envejables subjectes al clatell per un d'aquells cordillets tan capaços de destruir reputacions. "Vam mirar-nos moltes pel·lícules de catàstrofes abans de començar a rodar, i aquesta és de les poques que em van aportar solucions -intueixo que el seu interès pel volcà en erupció era més aviat nul-. Durant l'evacuació hi ha un pont que s'ensorra i tots els cotxes cauen al buit. Saps que allò es va fer amb una maqueta?" Aquí me n'adono: molta llagrimeta, però el paio s'ha divertit com un nen amb l'Scalextric. "Vaig decidir que evitaríem l'efecte digital".

Dirigir un càsting liderat per Ewan McGregor i Naomi Watts sempre deu de fer respecte, i més encara a un modest fill de l'ESCAC. Però va ser en la preparació de les escenes aquàtiques on de debò va suar la cansalada. Un any sencer va estar per preparar els més de 100 plans d'acció. "I ens ho vam currar amb paciència, un per un", això sí, no renuncia a mig mèrit. La consigna era clara: es faria amb aigua real tot el que fos possible. "Vam ficar la Naomi i en Tom Holland, que fa del fill gran de la família, en un canal de 60 m de llarg i 15 d'amplada que hi ha als estudis de Ciudad de la Luz, a Alacant -m'explica, amb les dues mans en tensió intentant abraçar el cabal del conducte -. Ultraperillós: 30 o 40 bombes creant corrent. Els dos actors anaven dins d'una mena de tassetes ancorades al fons. Si no haurien pres mal". Veient la pel·lícula ja ens ha quedat clar: la força de l'aigua no ofereix treva.

Ah, però i l'onada? "Primer vam anar a Tailàndia, amb els actors, per rodar a la piscina de l'hotel -somriu, com tot il·lusionista que sempre té un as guardat a la màniga-. Després vam construir una maqueta d'escala 1:3, seguint l'exemple de 'Dante's Peak', amb les palmeres i els bungalous, i la vam destrossar organitzant el nostre propi tsunami. Ets capaç d'imaginar-te les dimensions del set? La punyetera recreació fotia 25 m de llarg per 45 d'ample!" La idea d'estar dalt d'una producció d'aquest voltatge fa venir basques. Amb raó em diu que els últims anys s'ha despertat cada dia amb sensació d'ofec i nus a l'estómac. "Els deu minuts de respirar fons abans de llevar-me del llit es van convertir en rutina", confessa, no sé dir si amb orgull o frustració. Potser hi té a veure que aquest cop Guillermo del Toro no li feia de matalàs? "Uf, no! Ell va implicar-se en tot el procés de 'L'orfenat', i les 10 setmanes de rodatge van ser un tràngol encara pitjor que les 20 d'aquesta epopeia." L'experiència li està fent la pell dura.

Com que portem ben bé mitja hora embolicats amb secrets de making of, Bayona es contraria, i s'afanya a fer-me saber que 'Lo imposible' no és 'Deep impact' ni 'Armaggedon': "aquestes pel·lícules inverteixen dues hores a preparar-nos per a l'inevitable desastre, i jo en canvi me'l trec de sobre tan aviat com puc per parlar de la part humana". Obsedit a retratar la urgència i desesperació que va sembrar la ràfega oceànica, va emprendre un viatge per visitar les seves víctimes. I a partir de les infinites veus que va recollir al seu quadern de bitàcola, va començar a treballar amb els actors. "Algú em va dir que aquesta és una lliçó que s'aprèn a garrotades, que les emocions pugen de 0 a 100 en qüestió de segons". Baixa la mirada, com si repassés les sanefes de la moqueta, i m'obsequia amb un fragment de la pel·lícula: "Ewan McGregor no es deixa arrossegar pel pànic mentre busca la dona i el fill, però quan para per descansar a l'estació d'autobusos plora desconsolat".

El testimoni privilegiat va ser la mateixa María Belón. Ella li va explicar que els traus es netejaven amb flascons d'alcohol de minibar i es cosien amb fil dental. Li va descriure l'esclat de deixalla i runes, i la fortor que feia l'hospital. "Però sobretot em va ensenyar què és la dignitat en una situació límit, què vol dir atansar la mà a algú quan penses que serà l'últim que facis amb vida". Bayona li cantava cada matí el menú d'escenes previstes, i si tocaven situacions delicades Belón li enviava tota mena d'instruccions via e-mail. "En realitat eren narracions extraordinàries -diu Bayona-. Jo les llegia, les imprimia i les distribuïa entre l'equip. Els actors ho agraïen molt". El fang i les ferides supurants acabaven de fer la gesta. "Així és com he creat aquesta atmosfera en què l'adult es torna un nen, i el nen es veu obligat a fer-se adult". Penseu que, després de 'L'orfenat', la novel·la de Moody hauria ajustat més? Ell, que té una resposta per a tot, us recordarà que Belén Rueda també jugava al pica-paret.

Advertising