[image]
[title]Gairebé tot el film passa en un apartament. Per què?
Quan et fas gran, sobretot si estàs malalt, el món es limita a les quatre parets que són casa teva. Els vells s'aparten de la vida. A més, crec que ja s'han fet prou pel·lícules que presenten aquest tema com un drama social. I jo no volia fer un drama social, sinó un drama existencial al voltant d'aquesta qüestió: "com convisc amb el patiment de la persona a qui estimo?".
El protagonista, en Georges, somnia que l'ataquen. Per què la sensació de perill?
És un fet que la gent que es troba en una condició més dèbil, sigui física o mental, veu el món exterior com una amenaça contínua. Tot el que és desconegut es considera un perill potencial.
En Georges i l'Anne es poden permetre pagar tota l'ajuda que necessiten. Per què els vas fer de classe benestant?
Hauria estat possible situar-ho en un ambient pobre, on no poguessin assumir el cost de mantenir l'Anne a casa. En aquest cas, l'haurien dut a un hospital, i l'audiència hauria arribat a aquestes conclusions: tant de bo tinguessin més diners, si haguessin pogut mantenir l'Anne a casa amb un servei d'infermeres tot els hauria estat molt més senzill. I això, per descomptat, és fals.
Per què és l'Anne la malalta, i no el Georges?
És veritat que hauria pogut fer una versió a la inversa. Però sempre havia volgut treballar amb Jean-Louis Trintignant. De fet, vaig escriure el guió per a ell, i això va determinar com havia de ser la història. Encara que és veritat que fer-ho de l'altra manera hauria tingut sentit, perquè està inspirat en una experiència de la meva família, en què el malalt era l'home.
Quan li vas proposar el paper a Jean-Louis Trintignant?
Vam coincidir abans de començar amb el guió. Ell havia vist la meva anterior pel·lícula, 'La cinta blanca', i li havia agradat. M'hi vaig apropar per preguntar-li si volia treballar amb mi.
És el primer paper que Trintignant accepta en molt de temps. I està esplèndid, igual que Emmanuelle Riva.
Sí, l'última pel·lícula d'en Trintignant és de fa catorze anys. I en el cas de Riva, sempre he estat trastornat per la seva actuació a 'Hiroshima mon amour', d'Alain Resnais.
La cinta blanca tenia un càsting molt extens. Ha estat satisfactori quedar-te amb només dos actors?
Jo crec que el treball amb els actors de 'La cinta blanca' va ser igual d'intens. Però sí que és veritat que quan treballes amb bons actors és més divertit fer una pel·lícula petita.
L'apartament és un personatge més, no creus?
Quan escrivia pensava en el pis dels meus pares a Viena. Sempre que treballo en un guió m'és fàcil pensar en un escenari concret. M'ajuda a veure com es mouran els actors entre la cuina i el dormitori, i què podran fer en el camí d'una habitació a l'altra. En aquest cas, vaig prendre com a referència el lloc on vaig créixer. Em vaig limitar a traslladar-lo a França, al gust francès.
