Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Toni Servillo

Entrevista a Toni Servillo

El Jep Gambardella de 'La gran bellesa' ens parla del seu paper de monjo a 'Las confesiones'

Las confesiones
Per Josep Lambies |
Advertising

Tinc un somni recurrent, en què passejo per Roma un vespre d’estiu al costat de Jep Gambardella. Ell porta l’americana groga i les ulleres, i junts caminem pels escenaris de 'La gran bellesa'. Quan Toni Servillo m’agafa el telèfon –pronto!–, noto en la seva veu la flaire de les meves fantasies.

A Las confesiones t’has posat l’hàbit d’un monjo cartoixà, amb una presència espectral.
És un personatge silenciós i pacient. Sempre dic que aquest hàbit, tan blanc i lluminós, és com una mena de mirall que reflecteix l’ànima de la gent que l’envolta. És gairebé un home sense cara, un individu que no reclama la pròpia imatge, sinó que et convida a fer un viatge interior.

Com t’ho vas fer per posar-te en la pell d’un clergue?
Va ser un procés complex, ple de misteri. Vaig trobar molta inspiració en la lectura d’una investigació del periodista Giorgio Boatti sobre la vida als monestirs italians, i les rutines d’aquesta gent que ha abandonat el món real per dedicar-se a una existència introspectiva d’estudi i mística.

Però 'Las confesiones' parla del poder, oi?
Amb Roberto Andò ja havíem rodat Viva la libertad, una sàtira de la crisi política italiana, sobre un primer ministre que desapareix del mapa i és substituït pel seu germà bessó. Las confesiones segueix la mateixa línia. Tot i que no resulti tan còmica, el monjo podria ser un tercer germà amagat que ara entra en escena.


És un personatge expectant, com el Jep Gambardella de 'La gran bellesa'.
És curiós, perquè l’un i l’altre són molt diferents, però alhora simbolitzen tots els mals de l’època en què vivim. L’un porta a terme una recerca constant de qualsevol manifestació del bé. L’altre es mira el món com un paisatge destruït, les runes d’una tragèdia, amb uns ulls que estan de tornada de tot.

Fa quatre anys et vaig veure al Teatre de Girona fent una obra d’Eduardo De Filippo. El teatre, per tu, té la mateixa importància que el cine?
Jo vaig començar la meva carrera sobre els escenaris, i sempre m’hi he mantingut fidel. Pertanyo a una tradició d’actors italians que, tot i que es van convertir en estrelles del cinema, mai no van abandonar el teatre. Com Vittorio Gassman i Marcello Mastroianni, que van seguir fent funcions fins al final dels seus dies. Jo vull respondre al seu exemple.

Advertising