Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Willem Dafoe: "Jo no soc cap psicòpata"

Willem Dafoe: "Jo no soc cap psicòpata"

L'actor ens explica com ha estat ficar-se en la pell de Vincent van Gogh en l'última pel·lícula del pintor i director Julian Schnabel

Willem Dafoe
Per Josep Lambies |
Advertising

La veu nasal, forta i cavernosa a l’altre costat del telèfon, me’l fa imaginar molt a prop, respirant-me a la vora, amb les dents dures com si fossin claus de ferro i els ulls amb un aire de Klaus Kinski, potser una mica més tendres. Entre el jove que va fer cremar una ciutat a 'Calles de fuego' i el 'Nosferatu' blanquinós d’ungles de plom de 'L'ombra del vampir', ha donat carn a una mitologia del boig. Per això m’inclino a pensar que el paper de Van Gogh l’estava esperant, que és provident que hagi rodat amb Julian Schnabel 'Van Gogh, a las puertas de la eternidad'. L’hi dic, i sembla que li fa gràcia.  És un consol. No sé quan tornaré a tenir ocasió de xerrar amb Willem Dafoe.


Hem vist el rostre de Van Gogh milers de vegades, en els seus autoretrats, en les pel·lícules que se n’han fet. Com ha sigut encarnar-te en la seva imatge?
Em vaig concentrar en l’acte de pintar, com un mitjà per tornar als llocs on Van Gogh va viure en els últims anys. En certa manera ha sigut com buscar un fantasma, que segueix habitant uns paisatges que amb prou feines han canviat d’ençà que ell va morir. Però alhora es tractava de compartir amb el públic una experiència artística profunda, més que no pas explicar-ne la vida, perquè això ja ho va fer Minnelli.


Ets tu qui pinta els quadres a la pel·lícula, oi?
Sí, no hi ha dobles. En Julian va ser el meu mestre. Ell em va instruir. Sortíem a caminar pel camp i m’ensenyava a agafar el pinzell, a palpar el llenç, a fer marques, a pintar des de la llum. Recordo una escena que vam rodar, molt al principi, en plena hora màgica. El sol se n’anava i en Julian em va dir que instal·lés el cavallet i em posés a treballar. De sobte el temps va deixar d’importar. Em vaig sentir absorbit, més enllà del que veia, en una connexió amb la natura total. Després vaig descobrir, en un costat del camí, un senyal que indicava que Van Gogh havia pintat aquella mateixa vista. Per un moment, crec, jo vaig ser ell de debò.


Van Gogh ha passat a l’imaginari popular com un boig que es va arrabassar una orella. T’interessava la part clínica del personatge?
No hi vaig pensar gaire, més enllà del fet que crec que els trastorns estaven molt lligats a la seva feina. Els últims anys, els més foscos, són també un període de gran productivitat. Van Gogh es protegia de les seves dificultats socials a través de la pintura. Era un refugi on se sentia feliç. Potser et diria, fins i tot, que em vaig concentrar més en l’alegria i l’eufòria que en els brots psicòtics.


I tot i així, tens tendència a interpretar individus una mica torturats o si més no que es troben en una situació límit.
És interessant que ho diguis, i segur que tens raó, però jo quan em fico dins d’un personatge mai no penso que estigui desequilibrat ni que sigui un llunàtic. Jo no interpreto bojos. Interpreto persones, que poden tenir un perfil més aviat extrem, que potser perden el cap. Però la meva feina és buscar-ne la cara humana, la veritat. La resta, surt de manera inconscient, fins i tot en els casos més exagerats, com quan vaig fer 'Speed 2', i sovint no me n’adono fins que veig la pel·lícula acabada. Però cada cop que m’enfronto a un nou paper intento treure alguna cosa de dins meu, molt íntima. I jo sé que no soc cap psicòpata.


Això que dius em recorda que l’any 1988 vas fer de Jesús a 'La última tentación de Cristo', de Martin Scorsese. És fàcil encarnar Crist?
Hi ha un paral·lelisme entre fer de Van Gogh i de Crist, que té a veure amb el fet de desempallegar-se de prejudicis i començar des de zero a buscar la figura real que hi ha darrere de la magnitud divina de la imatge. El Crist de la pel·lícula de Scorsese no és el Crist dels crucifixos ni el que va caminar per sobre de l’aigua. No és un superheroi, sinó algú proper, imperfecte, de tu a tu.


Pots oblidar-te que estàs fent de Crist si dus una corona d’espines i et claven en una creu?
De fet, m’havia d’oblidar que estava fent de Crist, però també m’havia d’oblidar que era Willem Dafoe, un actor fent veure que sofria tot nu dalt d’una creu. Era una altra cosa, una sensació nova que jo vivia per primer cop. El més oposat de la veritat que existeix és la raó, i quan fas una pel·lícula així has de deixar enrere tot tipus de lògica.


Parlant de transformar-te en celebritats, fa cinc anys vas ser Pier Paolo Pasolini en una pel·lícula d’Abel Ferrara. Fins i tot hi representàveu l’assassinat.
Aquest va ser un cas especial, perquè per mi és una figura molt important. Fer Pasolini em va ajudar a acostar-me a la seva ment, a les seves idees, a les seves pel·lícules, als seus escrits. Va ser magnífic rodar en aquells descampats romans on ell jugava a futbol i poder treballar amb Ninetto Davoli, que havia sigut el seu actor i amic, en un guió que va deixar inconclús.


Has estat a prop de Déu i del dimoni. Vull preguntar-te per l’experiència de treballar a les ordres de Lars von Trier en una pel·lícula com 'Anticristo', on el sexe i la violència s’abracen.
M’encanta treballar amb en Lars i tinc moltes ganes de tornar-ho a fer. A 'Anticristo' va explorar algunes coses importants que en el cinema són tabú, com el poder femení i la idea de la dona sexual davant de la maternitat. Hi ha aquell moment en què Charlotte Gainsbourg em masturba i jo ejaculo sang, que pel que fa al que comentaves és molt impactant. A part, tant el principi com el final d''Anticristo' són pur cinema, una obra d'art en tots els sentits. En Lars treballa els conceptes d’una manera molt forta i crea un llenguatge per explorar la foscor amb el qual jo com a actor gaudeixo. 

Advertising