Fausto

Cine, Drama
Fausto1.jpg
Faust

"I en un temps breu que el seny mesuri/aneu del cel, passant pel món/fins a l'infern pregon". El viatge que proposa el Faust de Sokurov té el mateix final que el de Goethe, però les intencions que el provoquen són completament diferents: si en l'obra de l'escriptor alemany el protagonista ven la seva ànima al diable per ànsia de coneixement, a la pel·lícula ho fa per la seva fascinació pel poder. En la ment de Sokurov, Faust no és tan diferent de Hitler, Lenin o l'emperador Hirohito, les figures històriques que havia tocat en els altres capítols de la seva tetralogia del poder. Són víctimes de la seva pròpia insatisfacció, esclaus d'una avarícia que alguns fan passar per patriotisme i d'altres per idealisme malferit.

La versió que fa Sokurov del mite de Faust és completament aŀlèrgica als gestos romàntics. Les pintures negres de Goya i l'expressionisme de Munch són els referents visuals d'aquest passeig per l'amor i la mort que fan Faust i Mefistòfil. Sokurov reinventa el concepte de neobarroc: la seva pel·lícula és tan densa, hi ha tantes capes per sota i per sobre de la seva sòrdida superfície, que l'experiència del visionat resulta per força transcendent. Els filtres de colors, les lents deformants, la claustrofòbia dels plans i els torrents de diàleg fan que, gairebé per obligació, la consciència de l'espectador s'elevi per sobre d'un espectacle dantesc, pur grand guignol que és una celebració de la matèria orgànica. La revelació arriba quan el cineasta ens rebolca en el fang i ens fa mirar en un mirall d'estupefacció: Faust som nosaltres.

No patiu si creieu que Sokurov sempre va dues passes per davant de vosaltres. Faust és tan immersiva com L'arca russa: és un film que es pot olorar i tocar, cinema interactiu en la màxima expressió del terme. El moment més distès d'aquest film inabastable és, irònicament, quan arribem al purgatori, que Sokurov visualitza en un paisatge gairebé lunar, allà on els guèisers transformen les roques en un infern que podem reconèixer. La força d'aquest Faust, que no té res a envejar a les òperes de Wagner, pot deixar-nos sense alè, però l'experiència val la pena: quan surts de la sala sembla que hagis vist deu pel·lícules pel preu d'una. –Sergi Sánchez.