Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right J. A. Bayona explica els seus malsons

J. A. Bayona explica els seus malsons

Entrevistem el director de 'Un monstre em ve a veure' una pel·lícula sobre l'acte de narrar

Juan Antonio Bayona
©Maria Dias J.A. Bayona
Per Josep Lambies |
Advertising

Tot fa pensar que Juan Antonio Bayona era d’aquells nens que tremolen quan les branques dels arbres piquen contra el vidre cruixent de la finestra, pensant-se que són els dits ossuts de la mort amb la dalla cridant-los al seu regne. Això explicaria, potser, l’origen fantasiós del seu univers. Fa nou anys, Guillermo del Toro va decidir donar-li l’oportunitat de la seva vida produint-li 'El orfanato', una història de cases encantades amb totes les de la llei. Després va venir 'L’impossible', on va treballar amb Naomi Watts i Ewan McGregor. I ara, mentre es prepara per fer el salt a Hollywood on dirigeix la nova entrega de 'Jurassic World', el de la Trinitat estrena el seu últim film, 'Un monstre em ve a veure', on hi ha un xaval que pinta els seus malsons en aquarel·les, amb traç espantat.

Sé de bona tinta que tu també dibuixaves molt quan eres petit. I que fins i tot animaves les teves il·lustracions amb una bombeta.
Jo a casa vivia envoltat de referències a la pintura, perquè al meu pare li agradava molt i ens transmetia la seva passió. També va ser el meu pare qui em va animar a dibuixar. Recordo que durant una època vaig copiar compulsivament el 'Guernica' de Picasso i les 'Pintures negres' de Goya. Aquí ja es veia el meu interès pel gore i el fantàstic.

També tenies un monstre, quan eres petit?
La veritat és que les pel·lícules de por em produïen autèntic terror. Jo estava convençut, i això t’ho dic de debò, que qualsevol nit apareixeria Jack Nicholson amb una destral, trencaria la paret i em mataria, i després m’esquarteraria. I em passava les nits en blanc.

Un monstre em ve a veure va d’un nen que es refugia en les seves fantasies. Què és el que et va tocar de la novel·la de Patrick Ness?
Va ser com quan algú desxifra un somni que has tingut, te n’explica el significat i tens com una revelació. Jo havia fet un parell de pel·lícules que havien funcionat i volia saber per què havien connectat tan bé entre el públic.

Què vas fer?
Vaig començar a llegir sobre els mecanismes amb què les històries, els relats, incideixen en la nostra psicologia. En aquesta cerca em va caure a les mans el llibre de Patrick Ness, que de fet tracta d’això, dels efectes que pot tenir l’acte de la narració.

Creus que la ficció és una necessitat?
La fantasia ens serveix per entendre la realitat. La realitat, com a tal, no ens revela res, és una successió de fets i prou. En canvi una mentida, com la literatura i el cinema, ens ensenya moltes coses de nosaltres mateixos. D’això va Un monstre em ve a veure.

És curiós, perquè aquesta torna a ser una història d’una mare i un fill, com també ho eren 'El orfanato' i 'L’impossible'.
Vaig fer una pel·lícula sobre una mare que perd el seu fill, una sobre una mare i un fill que intenten sobreviure i ara una d’un fill que perd la seva mare. I hi ha un punt en comú entre les tres, que és que totes elles van de la recerca de la veritat. Perquè la veritat és dolorosa, però alhora curativa.

Com vas desenvolupar els fragments d’animació?
A mi l’animació sempre m’ha interessat. En el primer curt que vaig fer, 'Las vacaciones', que venia del relat d’un fanzín d’en Juanjo Sáez, hi havia un moment en què el personatge s’introduïa dins d’una animació. Pensant en com volia abordar els contes que el monstre li explica al nen vaig decidir que no ho faria amb actors. Em vaig recordar de les meves converses amb en Juanjo, perquè ell mai no posa cares als seus dibuixos, i vaig veure que jo també volia explicar aquestes històries sense rostres. Perquè no volia donar-los tant de protagonisme.

Deixem els monstres i parlem de zombis. Fins fa poquet, tu havies de ser el director de la segona part de 'Guerra Mundial Z'.
I de fet era un projecte que m’interessava molt. Sempre em va agradar la manera com es plantejava la mitologia dels morts vivents, com una metàfora de la voracitat en què vivim. Per desgràcia, no vam trobar la manera de fer-la. Una llàstima. Guardo bona relació amb l’equip.

També s’havia dit que havies de dirigir 'Els jocs de la fam'. I 'Crepuscle'. Tot això són històries certes o simples rumors?
En general, són veritat. A Hollywood els interessa molt el nou talent que ve d’Europa. És un cas d’estudi. Sempre intenten seduir els joves directors que despunten.

Fins i tot Scorsese va intentar posar-se en contacte amb tu. Què va passar?
Per ser francs, això no és més que una anècdota que s’ha sortit de mare. En realitat, per això que et dic, a mi m’han trucat de molts projectes, i un d’ells era una producció seva en la qual jo no em veia. I m’incomodava prendre part en una conversa amb ell en què havia d’acabar dient-li que no. Jo aleshores encara necessitava fer pel·lícules a casa, per acabar de trobar una veu.

Però la fase de formació ja s’ha acabat. Estàs dirigint 'Jurassic World II'. Què tal et portes amb l’Spielberg?
Ell és el productor executiu, és qui supervisa. I és molt excitant tenir-lo controlant-te per darrere de l’espatlla. A mi em sembla molt emocionant treballar amb ell, i amb molta de la gent que l’envolta. Sobretot en un volum de 'Jurassic Park', que són pel·lícules que adoro des que era petit, que vaig devorar, i que per mi formen part de la mitologia d’anar al cinema.

Advertising