Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Julie Delpy passa 'Dos días en Nueva York'

Julie Delpy passa 'Dos días en Nueva York'

Dos anys després de 'Le Skylab', l'actriu estrella de Richard Linklater torna a la direcció

Julie Delpy
Per Josep Lambies
Advertising

No sé si recordeu aquella estudiant de la Sorbona tan aprocellanada i fina que llegia Bataille en un tren transeuropeu a 'Antes del amanecer'. Ara té 42 anys, i pel que sembla molts menys escrúpols. Una periodista del 'Guardian' explicava fa poc que mentre l'entrevistava s'havia estat mirant insistentment les botes. Aquell matí havia ficat el peu a la caixa de grava on el gat fa les seves necessitats. "Assumeixo que sóc d'aquelles mares caòtiques que poden anar a treballar amb restes de plastilina al cabell -se'n fot-. Però això és perquè m'ocupo del meu fill. No m'agraden les típiques senyores de Hollywood que deixen la feina a les mainaderes". Ah, és que ara viu als Estats Units.

Julie Delpy va aconseguir el seu primer paper al cinema amb 14 anys. L'hi va donar Godard: la nena llesta que ajudava en Johnny Halloway a 'Le detective'. "Una gran experiència, treballar amb en Jean-Luc -explica-. És un home intel·ligent i un bon amic. Em va donar molt de suport quan vaig dir-li que volia dirigir les meves pròpies històries". Per ser francs, no m'imagino Godard encenent palmatòries, ni fent trucades. Però Delpy es va espavilar, i el 2007 va presentar 'Dos días en París' a la Berlinale. Fem memòria: Adam Goldberg es fotografiava en pilotes amb tres globus lligats al membre, ella era una artista amb forats a la retina i algú assegurava que menjar cap de conill augmenta la virilitat.

La notícia és que tenim seqüela. "Per què no? La primera part era molt divertida, i m'agrada poder seguir els personatges al llarg del temps". Es diu 'Dos días en Nueva York', i ja no hi surt Goldberg, sinó Chris Rock, un periodista negre que li parla a un retallable de cartró amb la imatge d'Obama. Delpy no abandona el seu paper. I ara ve amb paquet, un nen de tres anys que es vesteix de conillet blanc i pixa amb més força que el Manneken Pis de Brussel·les. "Tots evolucionem, i ens fem grans -aclareix, per si algú anava desorientat en el tema-. Em venia de gust saber com continuava aquella dona mig boja que vaig deixar enamorada".

El més curiós del cas és que fa tres setmanes la gent de Sundance va assistir a l'estrena mundial d''Antes de medianoche', de Richard Linklater. És la tercera de les trobades entre aquella rossa que llegia Bataille i el jove ianqui que era fan de Klaus Kinski. La primera va ser a Viena, l'any 95. La segona a França, el 2004. I aquest cop se citen, nou anys després, a Grècia. "Les pel·lícules de Linklater m'han estat molt útils per guanyar-me la confiança dels productors -explica-. Els donava molta seguretat veure que havia participat en una saga d'èxit, i no van tenir por d'apostar per mi".

Ja són quatre llargmetratges estrenats sota la seva batuta. El segon, 'The countess', era una llegenda escabrosa sobre una aristòcrata hongaresa del segle XVII que s'alimentava de sang humana per preservar la seva joventut. "Va ser un parèntesi", em promet, amb un to càustic que calla més del que diu. La veritat és que de seguida va tornar als dominis de la comèdia amb 'Le Skylab', simpàtic retrat d'una família amfetamínica de finals dels 70. "Jo vaig créixer en un ambient sense prejudicis, ple d'humor corrosiu". I diu que és el tipus de calidesa que vol per al seu fill: "Combinar maternitat i feina és difícil, però no ho canviaria per res, tot i que en els últims temps no hagi pogut dormir més de tres hores seguides".

Advertising