[image]
[title]Arriba eufòric, suant i amb un pentinat d’ordre neobarroc que fa pensar que un ramat d’escorpins de cua cargolada li estan besant el crani en senyal de respecte. Han passat quatre anys des d’'Eva', la primera pel·lícula catalana de robots de la història, i Kike Maíllo s’ho ha tornat a posar difícil. “Com més aparatós és el cinema, més atractiu em resulta”, explica, amb aquella llum de psicòpata que tant mola als ulls. Primer van ser androides coberts de carn humana en una ciutat de neu, i el conte d’aquella nena de l’abric vermell que tenia un circuit de cables a l’esquena. Ara, un 'thriller' amfetamínic, de màfies poderoses i sicaris tatuats fins al blanc dels ulls, que es titula 'Toro', i avança a destralades mortals. Seguiu llegint.
La setmana passada, durant la première a Barcelona, en Kike ja ens va advertir que la bèstia li ha sortit una mica violenta. “Tingueu a prop la mà per tapar-vos els ulls, que ho necessitareu”, va tenir el gust de dir, amb un riure de maldat. La història comença a escalfar-se amb una carta de tarot llençada en l’aire, amb la imatge al ralentí i la veu de Soleá Morente, profunda i cavernosa com si cantés dins d’un pou, augurant sang i quitrà sobre les lletres dels títols de crèdit que fumegen com la punta d’una pistola després del frec de la bala. “Volíem fer una aventura 'pulp', que semblés un d’aquells còmics dels 80 que jo llegia de petit, i alhora amb aquest punt destenyit en l’atmosfera”, entra a matar.
La santa a qui van treure els ulls
L’acció té lloc a la Costa del Sol, en temporada baixa. Els hotels, lletjos com un bordell, són caldo de cultiu per al gàngster hispà, amb les seves caixes fortes ben farcides, prostitutes andaluses i un paper de paret amb cignes purpuris que és com per sortir corrents. Els dolents ocupen la taula del fons d’una gran marisqueria vigilada per guardaespatlles, i van a missa amb una assiduïtat fisiològica, sota les ordres del cap de l’hampa, interpretat per José Sacristán. “Ell és una mena de cacic, que viu en l’últim pis d’un castell, en un cau ple d’estàtues d’or i relíquies religioses”, explica Maíllo, descrivint la cova des d’on el llop ferotge controla l’imperi que ha creat.
El mal s’amaga en un gran edifici de ciment circular, a l’aparcament d’un restaurant xinès i en complexos turístics sense clientela, on les armes no necessiten silenciador. I el monstre sense escrúpols viatja en el seient de darrere d’un cotxe, amb l’abric sobre les espatlles, i amb una gúbia afilada va tallant un tros de fusta amb el rostre de Santa Llúcia, aquella màrtir cristiana a qui van arrencar els dos ulls, però no les llàgrimes. Escolta cornetes, mira vídeos de processons, i a part de fer un petó als peus de la Mare de Déu un cop al mes visita una bruixa perquè li tiri les cartes. “És una història de gent estranya que creu que l’atzar i el destí estan escrits”, diu el director.
Podríem llegir aquesta pel·lícula sota les claus d’una història de redempció. Mario Casas fa del Toro del títol, un nano assimilat en el clan corrupte que no tem el perill i es pren la justícia per la seva mà. Fins que un dia vol tornar a ser legal, recuperar la vida honrada i de tensió fluixa, i acaba entre reixes. “El meu caràcter és la meva presó”, diu el tatuatge en el braç del protagonista, au acorralada per les urpes de la pròpia sort, estirat al llit d’una ceŀla fosca. Per més que acabi la seva pena carcerària, quan hagi saldat deutes amb la societat, encara tindrà una altra condemna esperant ser resolta. “Al final, estem davant d’una pel·lícula sobre el determinisme, i les quotes de llibertat en què es mouen les segones oportunitats”, diu Maíllo. “Som el que som, i és difícil escapar-ne”.
Qui busqui brega, la trobarà. Persecucions de cotxes i motos pel centre de Màlaga, abonyegant la carrosseria i esquitxant l’audiència amb olor de gasolina. Un parc aquàtic on l’aigua dels tobogans en tirabuixó baixa impregnada de sang. Foc creuat a la mansió de formigó on el tirà fa anar els seus malèfics plans. “M’ha sortit com una reacció a Eva, que era més abstracta, més de fantasia, i es cuinava a mig gas –confessa Maíllo–. A Toro, volia que la pulsió fos molt òbvia, que hi hagués emoció en vena, i així vam construir aquest argument de fugida i venjança ambientat en un entorn amb estètica de puticlub de carretera”. Així de clar.
Neix el ‘thriller’ del sud
Al setembre del 2014, Daniel Monzón estrenava 'El Niño', una mena de Miami vice facturat amb un pols americà però rodat en escenaris molt ibèrics, de la frontera de Gibraltar als tancs metàŀlics amuntegats al port d’Algesires, a les motos d’aigua i els helicòpters que es van perseguint d’un costat a l’altre de l’Estret. Jesús Castro va acabar amb un quadre d’hipotèrmia a l’hospital de tant com s’hi va jugar la pell. Poc després, va ser 'La isla mínima', el 'True detective' d’Alberto Rodríguez, ambientat a les fètides maresmes del Guadalquivir. “Potser sí que podem parlar d’una revifalla del gènere, d’un thriller propi del sud”, declara, content d’haver-hi posat el seu pessic de química.
Kike Maíllo diu que aquest fenomen té una raó de ser, amb les arrels ben aferrades en els afers de corrupció del litoral peninsular. “El moment polític que estem vivint ha obert la veda a aquest tipus de cinema”, aventura. No és casual que 'Toro' se situï en una ciutat feta a mida del forà, concebuda des dels fonaments per satisfer l’estiueig de platja i gamba, però en els mesos en què no hi ha un sol visitant. A l’hivern, en comptes de sangria i flotadors, s’hi mouen feixos de bitllets, a les cambres refrigerades dels restaurants hi ha cadàvers, i la policia està untada d’euros com una torrada de mantega.
En aquest laberint kitsch de neons i mal gust es mou la intriga. Del mar d’Alborán al cap de Gata, menjant-se un tros de la costa d’Almeria, un dimoni de la carretera avança amb el peu a fons sobre el pedal del gas. “Hi havia d’haver un ambient de confusió, m’atreia la idea que l’espai tingués un element postcontemporani, amb colors psicodèlics, i que acabés igual que el saló dels miralls de 'La dama de Xangai'”, diu Maíllo, cas claríssim d’èxtasi i passió. No descobrirem més secrets, ni qui és qui ni qui li arrenca els ulls a qui. Vigileu amb tot estri punxant massa afilat, amb les mans tacades de sang i amb la matriculació dels vehicles. Obeïu, i que no us passi res.
