Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La història segons Cristi Mungiu

La història segons Cristi Mungiu

La Filmoteca i el D'A dediquen un cicle a la Nova Onada Romanesa

Cristian Mungiu
Per Josep Lambies |
Advertising

El 2006 va ser un gran any per al cinema romanès. Catalin Mitulescu i Radu Muntean estrenaven títol a la cartellera internacional. 'California dreamin'', de Cristian Nemescu, estava en ple rodatge, i Mungiu acabava el guió de '4 meses, 3 semanas y 2 días'. Aquell any es va començar a parlar de la Nova Onada Romanesa. Ara, la Filmoteca de Catalunya dedica un cicle a aquest excepcional moviment cinematogràfic.

¿Hi estàs d'acord? ¿L'any 2006 va ser fonamental?

Per al món sí, però tot havia arrencat una mica abans. El 2000 va ser el nostre any zero. No vam produir cap nova pel·lícula. I l'any següent, no sé per què, vam començar a aparèixer en massa als programes de Canes.

De fet, 'Occident', el teu primer llarg, és de l'any 2002. Què té de generacional?

Jo sempre havia advocat per fer les coses des de casa, per intentar millorar la societat des de dins. Un dia vaig descobrir que tenia 30 anys i que els meus amics havien marxat del país. Tothom havia perdut l'esperança que Romania pogués evolucionar.

I així va néixer la pel·lícula.
No vaig tractar-ho des de l'experiència de l'emigració, mai la vaig tenir, sinó des de la desintegració d'una comunitat. I tot i que el pànic del comunisme és més dels temps dels meus pares, alguna cosa va quedar-nos. Quan vaig rodar '4 meses, 3 semanas y 2 días' pensava en com devia ser viure l'any 67, quan Ceausescu va prohibir els avortaments.

Com us va marcar la caiguda de Ceausescu?
Tenim tots una particular atracció per certs tipus de realisme, i procurem que l'espectador tingui un paper de testimoni directe, sense imposar-li les nostres conclusions. Hi ha una cosa que ens agermana: el rebuig cap a un cinema romanès dels 80, totalment antinatural, que semblava teatre filmat.

Parlant de qüestions generacionals, què va ser 'Stories of the golden age'?
Un tribut a la nostàlgia que els de la meva quinta tenien cap a la seva joventut. Vaig començar fent una sèrie d'històries curtes per a la televisió i es va convertir en un film d'episodis. Però les primeres reaccions que va rebre el guió, totes dels actors que volia fitxar, em van desmuntar.

En quin sentit?
Em vaig adonar que nosaltres, fills del 68, havíem idealitzat els 25 anys de dictadura. Tots els nens adoren el seu món. Però no havia estat una època feliç per a ningú més, així que ho vaig deixar de banda, i vaig escriure '4 meses, 3 semanas y 2 días', que també parlava d'aquell període, i d'una manera més rigorosa. Després del seu èxit, vaig decidir reprendre la idea sota el concepte d'un projecte òmnibus, i vaig convidar uns quants directors a participar-hi.

A principis dels 90 eres periodista. ¿Fins a quin punt et mantens en aquest ofici?

Vaig començar l'any 1987 a la premsa estudiantil. Al desembre del 89, quan el règim es va coŀlapsar, vam passar d'una publicació trimestral a diària. Va ser un projecte molt romàntic, i ens va permetre ser al peu del canó en un moment ardent. No va durar gaire, per desgràcia. Però vaig aprendre a descriure la realitat d'una manera molt concisa, sense retòrica. Això es va notar a les 'Stories'.

Per què?

La idea final va ser transformar una sèrie de llegendes urbanes en petites ficcions. La meva preferida és la dels cavallets, tot i que en la realitat va tenir un final més tràgic: algunes persones van intentar saltar i van morir. En la vida real no hi va haver investigació. Es va assumir que uns quants borratxos s'havien pujat a una atracció de fira sense pensar qui la pararia.

Advertising