Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Les dures veritats de Pere Vilà

'La lapidation de Saint Étienne' és una pel·lícula difícil de digerir

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Pols, olor de resclosit, tuf d'excrements, malaltia i altres inevitables signes de la decadència. Fa setmanes us recomanàvem l'última novel·la de Rafael Chirbes, 'En la orilla', una història dominada per la pudor de llot i carronya. Avui parlem amb el gironí Pere Vilà de 'La lapidation de Saint Étienne', el seu segon llargmetratge, tan real i dur com la vida.

Fa anys vas dedicar-li un curt a la teva àvia, 'Sabi'.

Just un mes abans que morís, no sé per què, vaig estar-la filmant en una festa familiar, durant deu minuts seguits. Unes setmanes després, quan els fills buidaven la seva casa, vaig filmar les habitacions per on ella havia fet vida, i per alguna raó vaig seguir la ruta d'un moble que mon pare es va emportar per restaurar.

El vell de 'La lapidation' també fa de restaurador. Ell, de figures sacres. D'on et ve aquesta fixació?
La meva família sempre s'ha dedicat a la restauració. El meu oncle, professionalment. Fins i tot va restaurar pintures de les esglésies de Girona. I m'agrada la idea de la recuperació d'objectes antics. Quan era petit vivia en una casa de pagès molt gran, plena d'objectes.

Parla'm de les radiografies que té penjades a les parets.

Ell diu que és tot el que li queda, perquè la seva dona no volia que es fessin fotos junts. Són records molt íntims, del dolorós interior d'una persona. No et diré que siguin un retrat de l'ànima, però podria ser una via per arribar-hi. Per cert, hi ha una radiografia dels pulmons del meu avi, que havia mort 20 anys enrere.

¿Va ser un homenatge?

En realitat les va posar el director artístic. El vaig enviar a casa la meva àvia, abans que ens la venguéssim, perquè arreplegués tot el que li semblés que podia servir. La vaig reconèixer perquè vaig llegir el seu nom a la base, quan ja la teníem posada al 'set'.

Hi ha una manera molt intensa, fins i tot desagradable, de parlar de la matèria en descomposició.
Són coses que passen. L'olor dels excrements, el pixum, la carn corrompuda... És cert que a la gent li produeix rebuig, però per experiència et diré que més aviat em quedo curt.

¿En quin sentit?

El meu oncle va tenir càncer. Jo vaig entrar a la seva habitació el dia en què va morir, i recordo l'olor que feia tot, la d'un cos malalt. El cine se n'ha guardat molt, d'explicar-ho. Potser 'La gueule ouverte' de Pialat o els 'Crits i murmuris' de Bergman ho han fet, i per això ens incomoden. Fins i tot a Valladolid, quan em van donar el FIPRESCI, un dels membres del jurat em va dir que li havia produït aversió. Crec que el que insinuava és que, si fos per ell, n'haurien premiat una altra.

¿Des de quan et dediques a filmar la decadència?

Des del primer curt amb mitjans que vaig poder rodar, un en què sortia l'Emma Vilarasau. Girava al voltant d'una persona gran que tenia Alzheimer. Més endavant vaig seguir un home del meu barri que caminava molt a poc a poc. El que tu faries en 30 segons, a ell li costava un quart d'hora. Vivim en una societat que no ens permet valorar i aprofitar l'experiència de la gent gran. Anem a veure els avis un cop de tant en tant, ens donen pasta, i quan moren ens adonem que no els coneixíem.

Quina opinió et mereix l'últim Haneke?
Les casualitats em semblen brutals. Si t'hi fixes, les dues pel·lícules acaben de la mateixa manera, amb la filla entrant al pis buit. I Haneke hi posa coses que jo havia eliminat del guió a la primera batuda. En la primera versió, jo també hi tenia un jove pianista. Però no puc dir que fos una influència, perquè Amour i 'La lapidation' es van rodar més o menys alhora.

I ara, què tens entre mans?
Una pel·lícula amb Lluís Homar, Emma Vilarasau i Àlex Monner que es diu 'La fossa' i que, si tot va bé, es rodarà en sis dies.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat