Quan sona ‘The torture never stops’ de Frank Zappa, amb Kaspar Bindeman gratant la guitarra des d’un podi i Julio Manrique ballant mentre la pantalla que corona l’escena ens mostra una terra erma, ja sabem que de L’oncle Vània que dirigeix el lituà Oskaras Koršunovas només podem esperar que exploti. Hem vist un Manrique ferit per la mandra i amb l’oremus a Mart quan topa amb Elena, la jove esposa del seu cunyat. La seva cara es cada cop més agra, perquè ha deixat de treballar, perquè sap que ella no serà seva. Ell és dels que perden. I l’actor ho diu tot amb la mirada, amb el cos. Magnífic.
Aquest Txékhov ens permet veure per primer cop a Barcelona un muntatge de Koršunovas, que fa una dècada que sovinteja Temporada Alta i compta amb intèrprets locals de luxe, que surten de la zona de confort per explorar les vies naturalistes extremes del teatre de l’Europa oriental. Brillen Júlia Truyol i Ivan Benet, que fan una feina que recordaran sempre. Ells, i els espectadors. Així sí que val la pena fer clàssics.
