Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Lucrecia Martel a L'Alternativa

Lucrecia Martel a L'Alternativa

Entrevistem la directora de 'La ciénaga', que té un cicle dedicat al festival de cine més 'indie' de Barcelona

Lucrecia Martel
Per Josep Lambies |
Advertising

Amb les seves ulleres de fals ivori, com les que duia la mare de Janis Joplin, i aquesta mirada atenta de falcó a l’aguait, Lucrecia Martel s’ha creat un segell personal inequívoc. Va néixer a la ciutat de Salta, al desembre del 1966. L’any 2001 el seu primer llargmetratge, 'La ciénaga', es va veure al festival de Berlín, i des d’aleshores que a tots dos costats de l’Atlàntic la considerem la gran veu del cine argentí. L’Alternativa li dedica un cicle, i l’agafem per banda.

Alguns diuen que ets hereva del realisme màgic, perquè el teu cine té elements de fantasia.
Per mi són petites fissures en una realitat que vol ser objectiva. No és realisme màgic, no. No crec que aquest concepte hagi sorgit d’una gran meditació, i per desgràcia tot l’art llatinoamericà des dels anys 60 fins ara ha estat mal interpretat per això. El realisme és una desgràcia. La màgia un engany. I ningú no vol viure enganyat en la desgràcia.

L’any 2010 vas rodar el curt Pescados, que es defineix com un somni aquàtic.
Tinc una gran admiració per les màquines, fins i tot per les de combustió, i una enorme curiositat per tota forma de vida submergida, perquè ens posa sempre al límit de l’epifania. Les monedes sota l’aigua s’assemblen als llums d’una ciutat quan plou.

I doncs, el somni és important per tu?
La idea que tots puguem somiar una mateixa cosa és terrorífica i deliciosa alhora. Qui no ha volgut convidar els seus amics a visitar el paisatge dels seus somnis?

A 'La ciénaga', el teu primer llarg, hi ha un individu monstruós que es tenyeix els cabells. Als nens els fa por, això.
En general, els cabells em semblen un aliat humà per a les transformacions sense conseqüències majors.

És també la història de la rossa-morena que interpreta María Onetto a 'Una mujer sin cabeza'.
Aquesta és una picada d’ullet a 'Vertigen' i, bé, el que et deia abans sobre els cabells, sobre la noblesa. Crec que la sexualitat hauria de situar-se en els cabells, i no en altres parts del cos. I els que no tinguin cabells, en perruques.

Però obviaríem els encants de la resta de l’anatomia humana?
Els cabells tornen a créixer. La identitat sexual pot ser renovable. I perdó, però prefereixo mil cops discutir la meva identitat sexual en una perruqueria que en un hospital.

El teu és un cine descentralitzat, allunyat de la capital.
Deu passar a tot el món, però sobretot a l’Argentina és vergonyós. La cultura es decideix en una o poques ciutats. El que passa fora de Buenos Aires és simpàtic, una sorpresa, la vida de províncies, agrupada sota una sola paraula: l’interior.

I què hi passa, a l’interior?
Que la gent pensa que no té res més a oferir que folklore i natura, i ho accepta sense protestar. I al final hem creat secretaries i ministeris que han fet que la cultura d’un lloc quedi supeditada a satisfer el turisme. I ens obliguen a tornar als costums ancestrals, i per això hi ha una extensa regió al planeta condemnada a guixar les roques i a fer gorres amb llana de llama perquè tres o quatre mal dormits es facin fotos amb els seus telèfons. Per descomptat que no hi ha ministeri capaç de frenar la vida, però sí d’entorpir-la.

Advertising