Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Maria de Medeiros, ulls de nimfa

Maria de Medeiros, ulls de nimfa

La Filmoteca dedica un cicle a l'actriu portuguesa aquest mes de gener. Molts la recorden com la nòvia de Bruce Willis a 'Pulp fiction'

Maria de Medeiros
©Maria Dias
Per Josep Lambies |
Advertising

Tothom recorda que Maria de Medeiros va ser l’amant de Bruce Willis a 'Pulp fiction', la que es mirava al mirall i deia que li agradaria tenir panxeta, la que volia menjar-se un pastís de gerds amb crosta de formatge. Alguns, també tenim gravada a la memòria la cara de felicitat que feia a 'Silvestre', del portuguès João César Monteiro, banyant-se en un llac. Nua, jovial, innocent. Tenia 15 anys. Ara, 51. I conserva l’encant de sempre, sobretot aquells ulls generosos, brillants com la closca de dos musclos platejats i custodiats per unes pestanyes que semblen sortides d’una vinyeta de còmic. És com tenir davant una nimfa.

Anem als orígens. Monteiro va ser el teu descobridor, en un moment en què tu no havies ni pensat a fer d’actriu, oi?
Exacte. La meva vocació, des de petita, era el dibuix, i estava convençuda que faria Belles Arts. Però va arribar Monteiro, que  era un boig, o millor dit un geni boig. Havia començat a rodar 'Silvestre', i quan portava mitja pel·lícula va decidir cremar-la i tornar a començar, des del principi, amb mi, que era la filla d'una amiga seva. Aquest va ser l’inici de la meva carrera, una mica atzarós. Jo era una nena.

Amb Tarantino us vau conèixer al Festival de Cine d’Avinyó. També va ser l’atzar?
Va ser una trobada entre cinèfils, en un festival meravellós de cine independent que per desgràcia ja no existeix. Ell hi estava presentant 'Reservoir dogs', i crec que viatjava a Europa per primer cop. Tots els que hi érem ens vam adonar que era un noi molt especial, molt creatiu. Arrossegava tothom que es trobava al cinema. Era un apassionat.

Quant va trigar a oferir-te un paper?
No t’ho sabria dir. Un dia em va enviar el guió de 'Pulp fiction', que era un totxo molt gruixut, on tot estava molt escrit, molt construït. Perquè la genialitat de Tarantino passa per fer un cine molt complex. Ell és un director exigent que no deixa lloc a l’imprevist. El guió em va entusiasmar. Vaig pensar: “No sé a qui dimonis li agradarà això, però a mi m’encanta”.

Quan es va estrenar, l’any 1994, vas dir que el teu personatge t’havia agradat perquè era el més dolç de la pel·lícula.
És cert. Estava completament fora de la lògica dels altres. A 'Pulp fiction', mentre tothom es preocupava per les armes i les drogues, jo em preocupava pel que volia esmorzar.

Segueixes amb un peu a l’altre costat de l’Atlàntic. Entre d’altres, tens un bon aliat al Canadà.
En Guy Maddin, que m’encanta, és la persona més dolça que conec. La meva primera experiència amb ell va ser a 'La música més trista del món'. Quan va contactar amb mi jo era a Porto, fent teatre, i m’ho vaig manegar per alliberar-me els dies de rodatge i anar-me’n al Canadà. Ara, que no sé com m’ho vaig fer, perquè just havia sabut que estava embarassada de la meva segona filla, i ho vaig amagar per una qüestió d’assegurances. Per facilitar els tràmits, vaja.

No va suposar cap inconvenient?
Bé, és que en Guy també em va mentir. Em va dir que rodaríem en un estudi molt confortable i amb bona calefacció. I quan vaig arribar em vaig trobar que l’estudi en realitat era una nau de Winnipeg oberta a l’exterior, a -30 º. Glaçava, el terra estava gelat, tots relliscàvem.

O sigui, que et vas posar en perill.
Jo mateixa vaig caure, i vaig patir molt. Però tot i així no vaig confessar. No en vaig dir res, del meu embaràs, fins a un dels últims dies, en què en Guy pretenia que em tirés per un tobogan que baixava fins a una piscina plena de cervesa.

Dius que vas aprendre a gaudir del cine amb Bigas Luna. Com va ser rodar 'Huevos de oro'?
En tinc un record lluminós, d’en Bigas. Fins que el vaig conèixer sempre havia viscut el cine amb alguna pressió. Ja saps com som els portuguesos, tan melancòlics i torturats. En Bigas va arribar a la meva vida amb la seva calma mediterrània. El recordo adormint-se en el rodatge, de pur plaer. En Bigas era l’hedonisme. Em pintava el cos, em feia sentir a gust. Amb ell vaig descobrir que jo no hi trobo inspiració en la tempesta.

Amb el cine portuguès, hi has tingut una relació molt intermitent. Això sí, vas tenir temps de treballar amb Manoel de Oliveira.
Era un cas únic, el d’Oliveira. Per mi, ell representava la llibertat en el cinema. Va tenir una vida llarga i plena, va morir amb 106 anys. Jo no vaig treballar amb ell tant com altres actors portuguesos, però vaig tenir la sort de fer un paper petit en el seu documental 'Porto de mi infancia', una carta d’amor a la seva ciutat.

Era, en efecte, una aparició breu, però també un dels moments més lúcids de la cinta.
Sí, perquè sortíem tots dos junts actuant, en una de les escasses ocasions en què es va col·locar davant la càmera. Fèiem de dos artistes de varietats, i ell s’havia posat una perruca i un bigoti. I cantava. Tots dos cantàvem. Va ser màgic.

Tu tens una mirada màgica. I un somriure dolç, com diuen a la Filmoteca. Són trets fonamentals de les teves actuacions.
Justament, aquests dies presentarem les meves 'Correspondències' amb l’escriptor i filòsof francès Stéphane Zagdanski, que em va convidar a participar en aquest projecte perquè diu que una vegada, fa com mil anys, vam coincidir en un bar i jo li vaig somriure. Devia ser un somriure involuntari, perquè jo no en tinc consciència. Sovint les coses van així.

Advertising