Melancolía

Cine, Drama
melancholia.jpg
Melancolia

El pròleg de Melancolía està concebut perquè no ens hàgim de preocupar ni de la depressió ni de la fi del món que ocuparan les properes dues hores de metratge. Sense saber si recorda més Gustav Klimt o Pierre et Gilles, és evident que aquesta introducció és una obra mestra del kitsch que apaivaga l'interès que desperten les maneres sensiblement oposades que tenen dues germanes d'enfrontar-se a l'apocalipsi. L'una (Kirsten Dunst) no hi té res a perdre; a l'altra (Charlotte Gainsbourg) li va el seu egoista amor a la vida.

Sorprèn que la tesi de la pel·lícula sigui tan simple, tan prima i tan insípida: és el primer film de Von Trier que no sacseja consciències des de l'ambigüitat moral o la provocació amb fonament. Tot és literal, tot roman a la superfície, només hi ha epidermis. No es pot esperar més del que dóna la seva sinopsi, una barreja de pa sucat amb oli entre Celebració (1998) i un Deep impact (1998) en clau intimista. –Sergi Sánchez
.