Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Michael Winterbottom estrena 'The trip'

Michael Winterbottom estrena 'The trip'

El cineasta anglès ens descobreix el perquè de la veu d'ultratomba de Michael Caine

Michael Winterbottom
©Rob Greig
Advertising

Quan em van dir que el senyor Winterbottom estava treballant en la seva pròxima pel·lícula i que no em podria dedicar gaire temps, me'l vaig imaginar estirat en un chester marró amb marques de cigarreta i un antic número del Sight&sound sobre la cara, per protegir-se del sol. Crec que fins i tot vaig visualitzar un vinil dels Sex Pistols encallat al plat del tocadiscs, en una volta perpetuada més enllà de la vida i la mort. No va anar ben bé així. "Perdona, estic a punt d'agafar un avió", va exclamar. No vaig treure gaire en clar: se n'anava a Itàlia, amb l'Steve Coogan, per un rodatge que a hores d'ara ja deu haver començat.

Entre el tràfic de maletes, els controls de l'aeroport i alguna altra inclemència habitual del viatger desorganitzat, la trucada es va acabar amb un allau de disculpes abans no passessin quatre minuts, dels quals tres van ser pur caos portuari. Només que hagués aguantat un moment de no res al telèfon, li hauria preguntat per la veu de Michael Caine. És una de les bromes recurrents de 'The trip': què ha passat amb el timbre nasal i molest d'aquell jove que l'any 1975 se'n va anar a fer senderisme amb en Sean Connery a 'El hombre que pudo reinar'? Per què ara sembla que ens parli des de la ultratomba? La resposta: massa puros, massa whisky, massa vici.

Si encara ho haguéssim pogut allargar una mica més, hauríem parlat de melomania. Tenia pensat fer boca amb l'escena musical de Manchester, anys 80, que retratava a '24 hour party people'. Hauríem seguit amb els vuit grups que va portar a la Brixton Academy de Londres a '9 songs', amb especial atenció a Black Rebel Motorcycle Club, que van ser els únic que van tocar dos temes. I per acabar potser m'hauria sabut explicar d'on ve la seva lacrimògena fixació amb 'The winner takes it all' d'ABBA, que després de l'afonia de Michael Caine a 'El caballero oscuro' és el trending topic més valorat de 'The trip'.

Amb una mica de sort, també hauríem arribat a parlar de l'Steve, el seu actor predilecte, amic íntim i, pel que tinc entès, company de vol. A '24 hour party people' va fer de mestre de cerimònies dels Madchester years. Encarnava Tony Wilson, pes pesant de la indústria discogràfica i creador del nightclub Haçienda, un antre molt popular de l'època. L'Steve també va ser el cavaller picaresc a 'Tristram Shandy', amb perruca blanca estil Lluís XVI i un ramat d'ovelles llanudes. I a 'The trip' torna a estar de protagonista: interpreta un crític gastronòmic de l'Observer que se'n va una setmana de carretera i manta pel Lake District, fent la ruta de l'alta cuina anglesa, amb Rob Brydon de buddy.

Abans de la pel·lícula, 'The trip' va ser una sèrie. Es va començar a emetre a la BBC al novembre del 2010, com a eco de 'Marion and Geoff', un programa estil mockumentary en què Coogan i Brydon havien intercanviat impressions per primer cop. Aquí no la vam veure en el seu dia, però m'he afanyat a recuperar-la per a l'ocasió i us puc dir que, a en la seva versió televisiva, 'The trip' és igual de trepidant que en cinemes. Hauria estat meravellós xerrar-ne amb calma, en Winterbottom des del seu chester marró notant com el disc dels Sex Pistols es va ratllant, i jo satisfet sense sentir el pas de les hores. Què hi farem? En una altra ocasió.

Info pràctica

Cine, Comèdia

The trip

Ben mirat, 'The trip' és una mena de remake camuflat de '9 songs' (2004). El que s’examina aquí són els orgasmes d’una relació d’amistat –marcada, això sí, pel cinisme i la competitivitat–, entaulats al voltant d’un tour per restaurants exclusius del nord d’Anglaterra, i separats pels moments de solitud que tenen els amics en qüestió –dos còmics excepcionals, com són Steve Coogan i Rob Brydon– en el transcurs d’aquesta setmana gastronòmica. Winterbottom segueix explorant els límits entre documental i ficció situant- nos en un terreny boirós d’estranya incertesa. El que estem veient és un psicodrama sobre els efectes narcisistes de la celebritat o un joc metalingüístic on dues persones es confonen amb els seus propis personatges? La manca d’evolució dramàtica i la reiterativa estructura del film poden cansar l’espectador, però el final, brusc i melancòlic, és la prova que potser Winterbottom volia fer un estudi sobre per què a l’home li costa tant expressar els seus autèntics sentiments.

Time Out diu
Advertising