Les 10 millors pel·lícules LGBTIQ+ del cinema català

La veu potent i la mirada delicada del fins ara coach d'actors Gerard Oms troben camp per córrer en la seva primera pel·lícula com a director. Basat en l'experiència real d'Oms, Molt lluny és un drama introspectiu i, alhora, un lluminós relat d'autodescobriment: un home aprofita un viatge a Utrecht seguint el seu equip de futbol, l'Espanyol, per no tornar a casa i quedar-se als Països Baixos per començar de zero. L'empeny un malestar interior que, en realitat, amaga la ferma necessitat d'afirmar la seva identitat amagada per l'entorn i la por. Mario Casas surt de l'armari i ofereix una de les millors interpretacions de la seva carrera.

Documental creatiu i col·laboratiu que recull la veu de la diversitat de vivències lesbianes. Alba Cros i Nora Haddad proposen un recorregut pels sentiments, experiències, infàncies i desitjos de dones residents a Catalunya de totes les edats i d’orígens diversos. Elegant i empàtica, la pel·lícula creua amb naturalitat les històries de totes aquestes persones, per reflexionar sobre les relacions que s'escapen a la llei que marca una societat patriarcal i heteronormativa, que pot posar bastons a les rodes quan es parla de la llibertat sexual i emocional. Alteritats es converteix en una molt rellevant eina de representació de la realitat de les dones lesbianes al nostre país.

Ambientada a la Sevilla de finals dels anys 70, amb les primeres manifestacions que reivindicaven llibertat sexual a l’Espanya de la Transició, quan encara es vivia sota l'amenaça de la repugnant Llei de Perillositat Social franquista i es practicaven teràpies de conversió a base d’electroxocs, aquesta dramedy tendra i lluminosa explica la sortida de l'armari d'un jove. Fill de mare vídua i sobreprotectora, el noi descobrirà tot un món formant part del Movimiento Homosexual de Acción Revolucionaria. Basada en fets reals ficcionant les històries d'aquells que van protagonitzar la primera manifestació de l’Orgull LGTBIQ+ a Andalusia, la pel·lícula pren el seu títol d'una cançó de Las Grecas convertida en tot un himne, per llançar un missatge de resistència i empoderament i homenatjar tantes mares entregades a un amor incondicional cap als seus fills.

La lucidesa d'aquesta barreja de documental i ficció basada en l'experiència real de Raphaëlle Perez esdevé un retrat íntim i naturalista sobre la identitat de gènere i la recerca d’afirmació personal. Raphi és una persona jove, andrògina i innocent, escriu poemes i somia trobar el seu príncep blau a la Barcelona que l'ha acollit de la seva França natal. Quan un metge li diagnostica disfòria de gènere, començarà un viatge personal per tal de reconèixer i assumir la seva identitat. Abans de convertir-se en pel·lícula, Raphaëlle Perez va escriure la seva peripècia en una autoficció teatral que va resultar terapèutica i que després va dur al cinema. Una rellevant obra queer guardonada amb el Premi Especial del Jurat del Festival de Màlaga.

El primer llargmetratge de David Moragas apel·la al cinema indie nord-americà dels anys 90 i, d'alguna manera també al de Woody Allen dels 70, rodant en blanc i negre la història de dos desconeguts obligats a compartir una nit de tempesta en un pis de Nova York. Un és un jove cineasta català, i l'altre, un informàtic nord-americà. Minimalista i plena de veritat, A stormy night trenca les pautes de les històries romàntiques heteronormatives i explora la connexió de dos personatges destinats a trobar-se, que s'obren mútuament per mostrar la vulnerabilitat i les diferències culturals dins del col·lectiu LGTBIQ+.

Amb pel·lícules com 10.000 km. (2014) i Els dies que vindran (2019), Carlos Marqués-Marcet s'ha revelat com un magnífic retratista de la intimitat i la quotidianitat. Al seu segon llargmetratge, ambientat a Londres, narra la peripècia de dues dones lesbianes que decideixen tenir un fill amb l'ajuda d’un amic. A mesura que el trio conviu en un vaixell-casa al Tàmesi, la relació entre elles anirà transformant-se. Amb Natalia Tena, Oona Chaplin i David Verdaguer com a protagonistes, Terra ferma reflexiona sobre l'amor i les renúncies, sobre les noves maneres de construir una família i d'enfrontar-se a la maternitat o d'evitar-la.

La molt lliure adaptació de l'obra teatral homònima de Joel Joan i Jordi Sánchez prendria, en mans de Cesc Gay, una nova dimensió, posant el focus en el descobriment sexual i identitari de dos adolescents, el Dani i el Nico (Fernando Ramallo i Jordi Vilches). Uns dies de vacances d'estiu que els dos amics passen junts els servirà per descobrir l'amor i el sexe, però també per gestionar la gelosia quan apareixen dues noies (Marieta Orozco i Esther Nubiola) que alteraran el seu petit ecosistema. La mirada fresca i sensible, tendra i desacomplexada, cap a l'experimentació sexual dona forma a aquest Krampack, que continua sent una referència del cinema queer català.

Considerada la primera pel·lícula de temàtica lèsbica del cinema català, aquesta pionera mirada de la cineasta Marta Balletbò-Coll aposta per la comèdia romàntica per parlar de la trobada entre una guia turística barcelonina amb vocació de monologuista i una professora nord-americana que arriba a Catalunya per donar classes a la universitat. L'amistat inicial consolidada en els seus viatges a la Costa Brava acabarà esdevenint una relació sentimental. Rodada en anglès en només dues setmanes amb un pressupost escarransit de 10 milions de pessetes, i amb un estil proper al cinema independent americà, la pel·lícula fuig de tòpics, morbos i drames per normalitzar allò que, als anys 90, es mirava amb mals ulls. Avui injustament oblidada, Costa Brava va trencar motlles, i va ser reconeguda amb els premis a Millor Pel·lícula al Los Angeles LGTB Film Festival, i el del públic al San Francisco International Lesbian and Gay Film Festival.

Produïda per l'empresa catalana Profilmes, aquesta és una altra pel·lícula pionera en la representació del col·lectiu LGTBIQ+ dins del cinema espanyol. Situada a la Barcelona de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, la pel·lícula retrata la doble vida de Lluís de Serracant: de dia aquest advocat de família burgesa defensa sindicalistes; a la nit, actua com a transformista cantant cuplets en un petit cabaret. Amb un magnífic José Sacristán com a protagonista, la pel·lícula s'inspira en la figura real de Serracant, també conegut com a Flor de Otoño, i serveix com a exercici de memòria d'una època convulsa on l’homosexualitat i la dissidència política es creuaven.

Obra clau de la memòria queer, aquest documental de Ventura Pons és un dels films pioners del cinema LGTBIQ+ a Catalunya i a Espanya. El film retrata la figura de José Pérez Ocaña, artista sevillà i icona de la Barcelona llibertària postfranquista. Directe i provocadora, Ocaña, retrat interminent dona veu a aquest personatge històric, que reflexiona obertament sobre la seva sexualitat, però també sobre temes com la religió, l'art i la transició democràtica. El film combina entrevistes i escenes de la seva vida quotidiana, reflectint una figura transgressora que desafia les normes establertes. Més enllà, l'enyorat Ventura Pons esdevindria una de les veus més potents del país a l'hora de tractar ficcions marcades per la temàtica queer: de Carícies (1998) a Amic/amat (1999), de Menja d'amor (2002) a Be Happy! (2022).