Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Nacho Vigalondo es transforma en un monstre

Nacho Vigalondo es transforma en un monstre

El director ens parla de 'Colossal', una pel·lícula que replanteja el concepte ciència-ficció, amb Anne Hathaway de protagonista

Nacho Vigalondo
Per Josep Lambies |
Advertising

A finals dels 80, quan el VHS vivia la seva era daurada, Nacho Vigalondo s’abastia de cinema en un videoclub de Cabezón de la Sal, incrustat com una xinxeta entre les muntanyes de Cantàbria. Aquelles quatre parets curulles de cintes de vídeo amb el plàstic mig arrencat eren l’atalaia des de la qual s’elevava entre els núvols i ensumava l’olor de les fantasies. “En la meva primera època de protocinèfil classificava les pel·lícules en funció de si hi havia monstres o no, i ara que ja he fet els 40 segueixo intentat satisfer aquell nen que vaig ser”, explica, fidel a una educació sentimental que el va marcar de per vida.

En el fons, no és cap nostàlgic. “Una pel·lícula es menja un tros de la teva vida, i jo per suportar-ho m’he d’anar donant gasolina –diu Vigalondo–. Per això faig que un personatge es disfressi de mòmia rosa, o poso un ovni penjant de l’horitzó, o m’invento una criatura banyuda i gegantina que comença a destruir els carrers de Seül”. La mòmia i l’ovni fan referència a 'Los cronocrímenes' i a 'Extraterrestre'. La bèstia banyuda és de 'Colossal', el seu darrer llargmetratge, el més rodó que ha dirigit fins ara. El vam veure a Sitges a la tardor, i ara s’estrena als cinemes.

És la història d’una dona, interpretada per Anne Hathaway, que fa un any que no té feina i cada nit s’emborratxa fins a límits erosius. El dia despunta i el sol la sorprèn sempre fregant el coma etílic. I a les 8:05 en punt, que és l’hora en què els nens van a l’escola, asseguda en el banc d’un parc infantil es transforma en una bèstia titànica. “Els episodis d’alcohol sempre deixen pel camí un clima de destrucció, i jo crec que la ressaca apocalíptica de l’endemà té molt més pes per a nosaltres que l’experiència de la desinhibició”, rebla Vigalondo.

La metàfora del monstre és perfecta, i es desenvolupa amb gran sofisticació, com un Jekyll i Hyde de llarg abast. Quan el rellotge marca l’hora exacta de la transformació, sota els peus de la borratxa es crea una mena de camp electromagnètic, com una fletxa subterrània que creua la Terra i surt just pels seus antípodes, que es troben a Corea del Sud. “M’agraden els protagonistes que se senten culpables, sobretot perquè defujo les històries en què la culpa es reparteix de manera maniquea”, diu Vigalondo. Com a 'Los cronocrímenes', hi ha una mena de mirall que ens retorna el pitjor reflex possible.

Advertising