[image]
[title]Una vegada, una franceseta educada i rossa que estudiava a la Sorbona i un ianqui de Texas amb la barba pèl-roja que llegia la biografia de Klaus Kinski es van conèixer en un tren transeuropeu procedent de Budapest. Corrien els 90, ells eren joves i l'època i l'edat ho permetien tot. Ara les coses ja no són tan fàcils. Aquella franceseta i aquell texà, Julie Delpy i Ethan Hawke, que van viure una nit d'amor a Viena com si el sol no hagués de sortir mai amb la seva llum funesta entre les teulades de la ciutat tenen més de 40 anys, i fills, i retrets verinosos, i menys innocència. I tot els ha passat en una eŀlipsi temporal infranquejable.
Fa dies que rebrego els llençols donant-hi voltes. Com els ha anat, a en Jesse i a la Céline? "Aquesta és la pregunta que ens va motivar a rodar 'Antes del anochecer' -diu el seu director, Richard Linklater-, la tercera de les seves aventures". L'exercici és digne de Bergman. Divuit anys després d'aquella rapsòdia austríaca que es va dir 'Antes del amanecer', i quan ja en fa nou que ella li va remenar el cul als morros imitant l'estil impúdic de Nina Simone en una segona entrega que es va dir 'Antes del atardecer', el món reclamava saber com havien madurat. "Al principi no ho volíem fer -diu-. Ens repetíem: 'que es foti el públic!'. Però un dia ens vam adonar que en Jesse i la Céline encara tenien molt a ensenyar".
Ara són menys contemplatius i entusiastes, bastant més cínics i definitivament molt més lúbrics que abans. Sembla com si des del dia en què Julie Delpy va moure els malucs com la Simone dalt dels escenaris la fantasia s'hagués convertit en una realitat sòrdida i carnal. Amb un cop de cuixes, la franceseta educada i rossa va desaparèixer per sempre. "De fet, aquesta és la primera de les tres pel·lícules on hi ha una escena de sexe -apunta Linklater-. Això és perquè un dia la Julie es va mirar les tetes i va dir 'eh, mira, encara estan a lloc, no m'han caigut'. I ens va dir que no podia esperar a tenir 80 anys per ensenyar-nos-les". Amb l'edat, aquella estupidesa ingènua, cegada per una mitomania creixent, es fa cada dia més i més àcida.
Aquest cop són de vacances al Peloponès, i no per un amable cop d'atzar com el que els va unir en les dues anteriors parts. Més aviat semblen una versió ressentida de George Sanders i Ingrid Bergman caminant entre les cendres de Pompeia a 'Viaggio in Italia', o de Liv Ullmann i Erland Josephson en aquella casa de la platja del final de 'Secrets d'un matrimoni'. O de Nataixa Rostov i Pierre Bezukhov a l'epíleg de 'Guerra i pau', quan ella ja era una mena de matrona italiana amb sobrepès i ell un calçasses sense veu ni vot. "Un dia t'aixeques i t'adones que si vols ser un amic útil, una bona esposa, un company de camí, ja no pots ser tan impulsiu com acostumaves -segueix-. Resulta que l'espontaneïtat se supera".
Són tres pel·lícules, però aquesta novel·la vital va tenir un altre episodi no declarat, obviat durant molt de temps. El 2001, abans del rodatge de la segona part, Jesse i Céline van fer una aparició molt discreta en un altre film de Linklater, 'Waking life'. "Allà vam decidir convertir 'Antes del amanecer' en una sèrie de llarg recorregut -explica-. Perquè hi havia un misteri, i com a cineasta això és estimulant". Fa nou anys, vam deixar Julie Delpy en un apartament de París, amb els ulls entretancats, posant veu de blues i dient, amb un 'tremolo' inexorable, "petit meu, crec que estàs a punt de perdre l'avió". Des d'aleshores, ens hem estat preguntant què va contestar en Jesse quan la imatge va fondre a negre. Sembla que, en efecte, va perdre l'avió.
