Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Olivier Assayas, un jove dels anys 70

Olivier Assayas, un jove dels anys 70

El cineasta francès ens parla de 'Después de mayo'

Olivier Assayas
Per Josep Lambies |
Advertising

Vaig veure 'Después de mayo' al mes de setembre, a Donostia, a la sala del Teatre Principal, on casualment cinc festivals enrere passaven 'Las horas del verano'. Encara no m'havia recuperat de l'impacte que em va produir 'Carlos', ni molt menys m'havia tret del cap la imatge d'Édgar Ramírez sortint de la banyera en pilotes, mirant-se al mirall i tocant-se el sexe marcit, narcisista com una estrella de rock de segona divisió que es recrea en un èxit pretèrit que en realitat mai no va existir. Però l'Olivier Assayas que ara seu davant meu amb una samarreta de The Madcap Laughs, fent glopets d'una tassa de cafè amb cura de no cremar-se, ja no creu en aquella insolent visió de la història. Aquest que tinc davant és l'Assayas que va viure els anys 70 quan en tenia vint-i-pocs, i els va gaudir com el que van ser: anys de prodigis i de desiŀlusions, el primer concert de The Clash, algun opiaci i l'onada punk que arribava de Londres, però també els anys del desencís ideològic i les seves primeres feinetes al món del cinema. En definitiva, els anys en què va fer-se gran.

En aquella època, el seu pare, guionista a sou, li va aconseguir un parell de contribucions de meritori en pel·lícules declaradament dolentes que es rodaven als estudis de l'American International Pictures. Fent el gandul entre els decorats, un dia es va colar al plató on Kevin Connor, apòstol d'una sèrie B que fins i tot vint anys abans de començar a prodigar-se ja sonava covada, assajava una d'aquelles diabòliques lluites entre monstres prehistòrics i heroics combatents. "Recordo un escamot alemany de la Primera Guerra Mundial i uns quants caps de dinosaures entre molta boira -m'explica Assayas, amb el seu somriure sardònic de nen de 58 anys-. La veritat és que de tan ridícul resultava extremadament divertit". Amb aquesta inesperada batalleta, allunyada del terrorisme d'Ílich Ramírez, àlies el Xacal, del drama rural txekhovià, de Sonic Youth i de gairebé qualsevol dels temes que han anat empentant la seva carrera, em parla de la ressaca del 68.

És un pal que va tocar amb els joves anarcos de 'L'eau froide', i aquella 'rave' pastoral que es muntaven entre els quatre rocs espenyats d'un castell en runes als afores de París. Tots fins al cul de drogues, balancejant-se a peu descalç entre les runes i el fum d'una desena de foguerades, mentre la veu nasal de Dylan cantava 'Knockin' on heaven's door' des d'un tocadiscos, ofegat per Janis Joplin, i per algun renec generacional de Deep Purple. "'L'eau froide' és una pel·lícula molt important per a mi, però sempre he tingut la sensació que no vaig saber explicar del tot el que m'havia suposat ser jove durant aquells temps -em confessa, resignat-. Parlava dels anys 70, però amb una retòrica molt més abstracta, poètica fins i tot. 'L'eau froide' és de l'any 94, i potser encara no havia tingut temps per pair del tot la meva adolescència de nen rebel. Em van quedar moltes coses al pap". Hi ha espines que costa molt arrencar-se. Es pot dir que ara, amb 'Después de mayo', Assayas ha fet per fi la pel·lícula que tenia en ment.

Després de 'Carlos'


Dic que Édgar Ramírez remenant-se el membre recent sortit de la dutxa em va impressionar, i encara ara em torna a les nits. Les activitats mercenàries del Xacal van començar més o menys en el mateix moment en què Assayas descobria els Sex Pistols. El segrest de l'OPEC, primera missió a gran escala de la seva singular carrera, data del desembre del 1975, quan el jove Assayas amb prou feines havia fet els 20. "Preparant 'Carlos' vaig tenir la sensació que parlava dels anys que millor coneixia de la història, però d'uns fets que només podia abordar amb distància i càlcul-m'explica-. Vaig treballar amb Stephen Smith, corresponsal a París i editor de 'Le Monde', que em va ajudar a fer una feina d'anàlisi apassionant i també molt exigent, a través d'una perspectiva geopolítica, tenint en compte les relacions internacionals entre el terrorisme i la Guerra Freda i també els conflictes amb Orient Mitjà". Repeteixo: és una obra mestra. Però puc entendre que tantes hores d'hemeroteca li cremessin els ulls. "Havíem de confirmar la veracitat de cada maleïda escena -continua-. Va ser demencial".

La gràcia de 'Después de mayo' era tornar a reviure l'època, aquest cop amb el record personal com a única autoritat suprema. Sí, és una pel·lícula autobiogràfica, sobre un nano que llegeix 'J'accuse', 'Rouge' i altres setmanaris neomarxistes, es reuneix amb els seus camarades extrasindicals en impremtes clandestines per crear els seus propis fanzins i de nit se'n va a fer el vàndal pensant-se que pintant les parets amb esprais, invocant el nom de Durruti, tard o d'hora canviarà el món. "Cap al 2002 vaig escriure un petit assaig que es deia 'Une adolescence dans l'après-Mai', que de fet no va sortir publicat fins al 2005 -recorda-. Em va servir per reflexionar sobre la meva joventut, i sobre la meva manera d'entendre el compromís polític en la dècada posterior al Maig del 68, que com la de tots els de la meva generació era tendrament immadura, i sobre les casualitats que em van portar a interessar-me pel cinema". Un dia va deixar la lluita armada i se'n va anar a fer de 'best-boy' per a Richard Fleischer i els seus sequaços. I d'ascens en ascens van acabar fitxant-lo d'auxiliar en el muntatge del primer 'Superman' de Richard Donner. "Una gran experiència!", jutja.

Després de Mia Hansen-Løve

Mira que n'ha fet de ben estranyes. Entre les seves màximes rareses destaco Demonlover, un 'thriller' psicodèlic sobre una xarxa de pornografia manga, o Boarding gate, més estil triangle amorós homicida. Em pregunto si 'Carlos' és l'única raó de recuperar aquells inconscients penjats de 'L'eau froide' que saltaven i movien els braços mentre veien sortir el sol. No hi tindrà alguna cosa a veure la seva relació amb la també cineasta Mia Hansen-Løve? "Quan jo escrivia el guió de 'Después de mayo', ella estava rodant 'Un amour de jeunesse' –confirma–. Part de la seva manera de parlar de l'entusiasme cec dels primers amors se'm va ficar a les venes". La pregunta anava amb segones. Fa cosa d'un any, quan 'Un amour de jeunesse' estava a punt d'estrenar-se, Mia Hansen-Løve em va dir que la seva vida amb Assayas era un estira i arronsa de consells, imatges i sobretot molta, molta música. "El tema de Violeta Parra que utilitzo, 'Volver a los 17', és un dels que van caure de la 'playlist' provisional de 'Carlos'", m'explicava Hansen-Løve durant la nostra cita. "És cert, va ser així -me la torna Assayas-. Jo havia estat escoltant molta cançó llatinoamericana, i aquesta l'hi vaig regalar".

Ara ell ja s'ha cobrat el deute, amb un altre nom: Johnny Flynn. A 'Un amour de jeunesse' cantava 'The river' a duo amb Laura Marling i un parell de guitarres. Al servei d'Assayas, ha adaptat la llegenda de William Worthy, un reporter afroamericà que se'n va anar d'enviat especial a la Cuba de Fidel i no en va poder sortir mai més, i l'ha convertit en un himne folk. "Y'ou live in a free world, and in a free world you must stay'", resa la tornada d'aquest poema que canten els indolents nòmades d'una comuna internacional, aïllada en algun punt indefinit de la França rural. I qui diu Johnny Flynn, diu Lola Créton. "Oh, però la Lola la vam descobrir tots dos -salta, en defensa del seu honor-. La vam veure al 'Barbablava' de Catherine Breillat, i ens va semblar increïble, una noia amb una gran presència. I a més era tan jove...". Mia Hansen-Løve la va posar a prova. Li va treure els vestits brodats i les perles que requeria el personatge de Perrault, i va deixar que creixés davant la càmera. Assayas, gat vell, va esperar que estigués domesticada. "A més, em recordava una mica a Virginie Ledoyen, que feia de Christine a 'L'eau froide'".

Aquí també es diu Christine. I ell, Gilles, combregant amb el precedent. "És una revisió menys mística de l'Atoine Monnier de 'Le diable probablement', de Bresson". Així el defineix Assayas. Llegeix 'Els vestits nous del president Mao', els poemes de John Ashbery i fa il·lustracions per a 'Le parapluie' amb un 'dripping' que sembla la versió rupestre de Jackson Pollock. Bé, això al principi. "La gràcia d'en Gilles és veure com va canviant de camisa al llarg de la pel·lícula, i com va posant en dubte els seus ideals anarquistes cap a un progressisme més escèptic i moderat". El millor de tot és que acaba a Londres, allotjat en una residència d'estudiants, subratllant els llibres d'André Bazin i fent cua a les sessions de cinema experimental de les sales alternatives. I el veiem també en un plató, durant un rodatge d'infart que uneix en una mateixa escena uns quants oficials vestits amb l'uniforme de les SS disparant una metralleta des de la coberta d'un submarí, una mena de princesa Xena histèrica, amb les vergonyes cobertes amb un tapall de pell, i un monstre del llac Ness de cartró pedra, que emergeix d'entre les aigües per donar-los una lliçó de vida.

Advertising