Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right #OscarsSoWhite: la història de la desigualtat i els Òscars

#OscarsSoWhite: la història de la desigualtat i els Òscars

Deu moments clau en la història de la relació dels Òscars i la qüestió racial en els últims 70 anys

12 años de esclavitud
12 años de esclavitud
Per Tom Huddleston |
Advertising

Un any més, una nova controvèrsia relacionada ambla raça en els premis de l'acadèmia americana de cinema. I una altra vegada és per la manca de representació de les minories en les categories principals: ni una sola persona de color ha estat nominada en cap de les categories d'actors o director, mentre que pel·lícules com 'Creed' i 'Straight outta compton' han estat, en gran part, ignorades. No és la primera vegada que els Òscars s'han enfrontat a la qüestió de la igualtat. Analitzant la història dels premis, aquí teniu deu moments clau en el recorregut fins al #OscarsSoWhite.

Lo que el viento se llevó

1940: 'Allò que el vent s'endugué' guanya el premi a millor pel·lícula

És impossible obviar el fet que la novel·la de Margaret Mitchell, en la qual es basa la pel·lícula, endolceix els inicis del Ku Klux Klan, format (segons Mitchell) per protegir dones blanques 'decents' d''insolents' esclaus després de la Guerra Civil. I el llenguatge que utilitza al llibre per descriure els personatges negres és sorprenentment ofensiu. No transcriurem cap exemple aquí, però si sou valents n'hi ha molts a internet.

La versió cinematogràfica atenua aquests diàlegs amb les repetides imatges de Vivien Leigh amb el seu vestit regirat pel vent, però segueix sent motiu de polèmica. No menys important és la representació de Hattie McDaniel com a Mammy, l'alegre, cridanera i dedicada esclava de la casa. Així que el fet que McDaniel, la filla de dos antics esclaus, fos la primera actriu de color a guanyar un premi de l'Acadèmia és revelador: sí, va ser un pas endavant per a Hollywood, però costa imaginar que pogués fer-ne un de més petit. El discurs que la va emocionar fins a les llàgrimes és indiscutiblement commovedor, però es nota un cert aire de malestar en ell.



Sidney Poitier

1964: Sidney Poitier guanya l'Òscar a millor actor

De nou, l'Acadèmia avança amb passes diminutes pel que fa a la igualtat en guardonar el gran Sidney Poitier per un dels papers més innocus de la seva carrera: el de jornaler itinerant que ensenya fusteria a unes monges a 'Els lliris dels prats' (en comparació a, per exemple, la seva interpretació de pres a la fuga a 'Fugitius', per la qual el van nominar el 1959).

Contràriament al que es creu, Poitier no va ser el primer home negre a guanyar un Oscar, però probablement l'Acadèmia prefereix no esmentar-ho. Va ser el 1948, quan James Baskett va ser guardonat amb un premi honorífic pel seu paper d'oncle Remus a 'Cançó del sud', una fantasia de Disney sobre l'era de l'esclavitud, un híbrid entre dibuixos i personatges de carn i ossos que Disney no ha contemplat treure en DVD.
Advertising
Sacheen Littlefeather

1973: La reivindicació de Sacheen Littlefeather

No es tracta, és clar, d'una competició, però es pot discutir que els nadius americans són qui han tingut un particular i lamentable recorregut en la història de Hollywood. Al cinema americà de la primera meitat del segle XX van ser dolents, un colla de salvatges violadors que emeten sons guturals que només estan en condicions de ser abatuts a trets pels valents colons blancs.

En aquell moment, l'any 1973, aquest racisme era ja evident i les coses estaven canviant lentament. Marlon Brando va decidir posar la seva veu en l'assumpte quan va guanyar l'Òscar com a millor actor per 'El padrino'. Es va negar a acceptar el premi en persona i va enviar a la Sacheen Littlefeather en el seu lloc, una actriu apatxe que va aprofitar el discurs per protestar per la representació dels nadius americans en les pel·lícules de Hollywood. Les credencials de l'activista s'han qüestionat des de llavors, però la seva valentia roman inqüestionable.

<iframe width="420" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/2QUacU0I4yU" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

1985: 'Memòrias d'Àfrica' vs 'El color púrpura'

Aquí hi ha una doble qüestió fascinant: dues pel·lícules sumptuoses, prestigioses i banyades per la llum del sol, dos drames apassionats, dues innocents i sentimentals pel·lícules de respectables directors blancs abordant (de vegades obliquament) elements de la història negra.

Encara que intenta ser justa, 'Memòries d'Àfrica', de Sydney Pollack, fa tot el possible per evitar tocar el patiment dels africans en l'era colonial, posant el focus en els seus personatges blancs, interpretats per Meryl Streep i Robert Redford, dos colons europeus a Kenya.

'El color púrpura' de Steven Spielberg (a la dreta), per contra, destaca per ser una de les primeres pel·lícules 'mainstream' que aborda directament l'assumpte històric de la pobresa negra i, sigui el que sigui que opinis sobre Spielberg com director –era ell la persona correcta per adaptar la novel·la d'Alice Walker?– va ser una obra cinematogràfica atrevida i sorprenent.

Les dues pel·lícules van ser nominades a onze Oscars, però ¿quina d'elles va aconseguir-ne set, incloent millor pel·lícula, i quina se'n va anar a casa amb les mans buides? Quan van preguntar a Quincy Jones, coproductor i compositor d''El color púrpura', sobre el resultat d'aquesta edició dels premis, la seva resposta va ser: "Així funcionen les coses". I hi va afegir: "Algun dia haurem de canviar-les".
Advertising
Paseando a Miss Daisy

1990: 'Tot passejant Miss Daisy' vs 'Haz lo que debas'

Cinc anys més tard del desastre de 'Memòries d'Àfrica', l'Acadèmia va tenir l'oportunitat de rectificar i la van pifiar d'una manera espectacular. De nou, dues pel·lícules estrenades el mateix any mostraven diferents cares de la realitat dels negres, però aquesta vegada les pel·lícules no podien haver estat més diferents.

'Tot passejant Miss Daisy' (esquerra) és una pel·lícula amable i amb bones intencions sobre l'amistat entre un xofer negre i la seva irritant passatgera blanca, però al costat de la innovadora 'Haz lo que debas' de Spike Lee, sembla una simple peça de museu agradable de veure.
Avui, mirant enrere, la decisió de guardonar 'Tot passejant Miss Daisy' a millor pel·lícula quan 'Haz lo que debas' no es va portar cap estatueta sembla una cosa com d'una altra època. La pel·lícula de Bruce Beresford s'ha submergit en la foscor mentre que la de Lee roman com el perfecte clàssic modern.

Mentrestant, l'odi de Lee pels Oscars –i de fet, per tot Hollywood en general– ha augmentat des del rebuig de la seva pel·lícula: pot ser que no hagi volgut boicotejar la cerimònia aquest any, però ha deixat molt clar que no hi assistirà.
Halle Berry

2001: L'any dels Òscars 'negres'

I de sobte, tot va canviar. Halle Berry es va convertir en la primera dona negra en guanyar l'Oscar a millor actriu per 'Monster's Ball', i va fer un llarg i emotiu discurs sobre lo bo que era això. Denzel Washington va estar també present, portant-se el seu segon Oscar (el primer el va obtenir com a actor secundari a 'Temps de glòria') pel paper de policia malvat a 'Dia d'entrenament'. També hi va haver lloc per Sidney Poitier, a qui se li va atorgar un premi honorífic per la seva contribució de tota una vida al món del cinema.

Mirant enrere, és inevitable no sospitar que l'Acadèmia va veure en l'edició dels Òscars del 2001 l'oportunitat de fer creu i ratlla i seguir endavant: després d'això, ningú no s'atrevirà a acusar-nos de racisme altra vegada! Però, com s'ha comprovat al llarg del temps, pel que fa al camí cap a la igualtat les coses no són gairebé mai tan senzilles.
Advertising
Brokeback Mountain

2006: ¡Epic fail!

La història dels actors i directors de cinema asiàtics als Òscars és complexa i inquietant, ja que tot i l'èxit de 'Gandhi' el 1982, pràcticament no han obtingut cap premi de l'Acadèmia. Així que va ser un plaer veure Ang Lee portant-se el guardó a millor director en l'edició dels Òscars del 2006 per 'Brokeback mountain', una meravellosa pel·lícula que va resultar ser un èxit també en altres àrees, però això és una altra història.

Però llavors tot se'n va anar en orris quan van anunciar el guanyador a millor pel·lícula: una altra vegada es van demostrar a si mateixos que són incapaços d'aconseguir una bona decisió; l'Acadèmia va passar per alt 'Brokeback' i va concedir l'Oscar a 'Crash', la típica pel·lícula mal feta sobre relacions de raça entrellaçades que hauria d'haver mort amb Miss Daisy. Un exemple perfecte d'homes madurs blancs intentant fermament fer el correcte fins que se'ls en va tot de les mans. Aquesta quedarà com la pifiada més ridícula en la història dels Òscars.
LA Times Oscars

2012: Quan el LA Times es va infiltrar

Però espera, pensaràs. No estàs arribant a alguna conclusió? Podria ser que la raó per la qual la minoria negra és exclosa dels Òscars no sigui tant per racisme a l'Acadèmia si no per un símptoma d'un problema més ampli en la societat americana, un problema d'educació i oportunitats? I sí, hi ha molt a parlar sobre aquest argument: és el que va aparèixer en el sondeig dels votants dels Oscars de l'LA Times el 2012.

En un article titulat 'Desemmascarant els Òscars', el diari va descobrir que els votants de l'Acadèmia eren 94% caucàsics i 77% homes, amb una mitjana d'edat de 62 anys. Els votants negres eren el 2% aproximadament, amb encara menys llatins (que constitueixen un 17% de la població total americana). En algunes seccions –en especial els sectors de l'Acadèmia que voten premis específics– la població blanca és del voltant del 98%.

El fet que l'únic intèrpret negre que va guanyar aquest any va ser Octavia Spencer, que es va emportar el premi per fer d'assistenta descarada a la pel·lícula 'Criades i senyores', és una ironia que preferim passar per alt.
Advertising
12 años de esclavitud

2014: Millor pel·lícula per '12 anys d'esclavitud'

Un altre any que l'Acadèmia ho va fer inesperadament bé, no només perquè van premiar una pel·lícula arriscada que fa una retrospectiva implacable de la història recent d'Amèrica, sinó també perquè '12 anys d'esclavitud' era realment la mereixedora de la gala. És una pena que Steve McQueen no obtingués el premi a millor director –amb el qual s'hauria convertit en el primer realitzador negre que guanyés aquesta categoria–, però com se li va concedir al director mexicà Alfonso Cuarón per 'Gravity', és difícil queixar-se.

Una altra cosa notable d'aquesta edició va ser l'aparició de Lupita Nyong'o a la catifa vermella, molt comentada a twitter: una de les poques cares negres presents en les qualificacions de 'millor vestida', i que posteriorment la va ajudar a convertir-se en la primera afroamericana ambaixadora de Lancôme.

2015: La broma desafortunada de Sean Penn

Una altra comunitat que ha estat maltractada en la història dels Òscars ha estat la nombrosa població llatina dels Estats Units, tot i que les coses estan començant a canviar poc a poc. Seguint la línia d'Alfonso Cuarón, el guionista i director mexicà Alejandro González Iñárritu no només va guanyar el premi com a millor director per la seva sàtira entre bastidors 'Birdman', sinó que també es va endur l'estatueta a millor pel·lícula (cosa que pot ser que es repeteixi aquest any amb 'El renacido').

Però aquest assoliment va comportar dues polèmiques. La primera va tenir lloc abans de la cerimònia quan la famosa activista negra Al Sharpton va amenaçar amb una protesta pública per l'absència de la pel·lícula 'Selma' en les categories de director i actors, el que va portar a la creació del hashtag #OscarsSoWhite (la protesta va ser cancel·lada més tard per la mateixa directora de 'Selma', Ava Duvernay).

Llavors, mentre anunciava que el guanyador del premi a millor pel·lícula era per a Iñárritu, Sean Penn va preguntar: "Qui li ha donat a aquest fill de puta el seu permís de residència?", una broma bastant fluixa que va ofendre molta gent. Iñárritu va riure, Penn es va negar a demanar perdó i la resta de la gent es va sentir increïblement incòmoda. Però així són els Òscars!


Advertising