Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Paco Plaza ens fa una ouija

Paco Plaza ens fa una ouija

El director de 'Verónica' ens parla dels casos de possessions que van inspirar la pel·lícula

Paco Plaza
Per Josep Lambies |
Advertising

El terror espanyol, subgènere polimorf, no tindria el pedigrí que té si no fos per gent com Paco Plaza. Amb '[Rec]', al costat de Jaume Balagueró, va fer trontollar els codis de la mitologia zombi. Ara estrena 'Verónica'.

Som a l’any 1991, i tots els adolescents de Madrid escolten 'Héroes del Silencio'.
Acabaven de publicar 'Senderos de traición', i s’havien convertit en la gran banda rock d’Espanya, disseminant una atmosfera gòtica, romàntica i sinistra. Van posar de moda els mocadors de calaveres al voltant del coll, i les lletres de temes com Maldito duende ens acostaven a la parapsicologia.

Parlem de satanisme, perquè aquesta és la història d’una noia que compra una ouija en un quiosc.
Crec que el cine de terror funciona millor quan hi reconeixem elements reals. No volia una ouija de fusta tallada, que sortís de les golfes en una casa plena de teranyines. A principis dels 90 es venia una enciclopèdia sobrenatural per fascicles, i en la primera entrega hi havia una ouija de cartró senzilleta que tots vam tenir. L’hem reproduït tal com la recordàvem.

Parlant de realisme, 'Verónica' està inspirada en dos casos reals. Quins són?
Hi ha el cas Vallecas i el cas Embajadores, que tenen les seves respectives reconstruccions a Cuarto milenio i fan molta por. El primer ens va donar la idea de la noia embruixada. Del segon vam treure elements estètics com les ombres reptant per les parets que ataquen els habitants de la casa i els esgarrapen.

La Verónica va a una escola religiosa. Allà hi ha una monja anciana i cega que sí que fa por.
L’educació reli giosa et dona una predisposició cap als fenòmens paranormals. Al meu col·legi hi havia un capellà, el pare Anselm, que es deia que havia practicat exorcismes a l’Àfrica. No ens vam preocupar de verificar si era cert o no, perquè amb la llegenda en teníem suficient. D’aquí ve la idea de la monja amb els ulls en blanc que veu tot allò que per a la resta és imperceptible

Advertising