Alguna cosa fa pensar que Pere Portabella encara és el jove cineasta de Dau al Set, el de la barberia de 'No compteu amb els dits', el que se’n va anar amb Joan Brossa a tafanejar mentre Jess Franco rodava el seu 'Dràcula' amb Christopher Lee. Ara els anys 60 queden lluny, i potser també els 70, i els primers temps de la Transició, que és quan va acompanyar l’arribada de Tarradellas i va entrar en la comissió per la redacció de la Constitució. “Jo sempre he estat implicat fins a les catxes”, em diu, enèrgic. Més a prop dels 90 que dels 80, Portabella no es deixa subornar per res ni ningú.
Aquest divendres s’estrena 'Informe general II. El nou rapte d’Europa', el seu primer llargmetratge des d’'El silenci abans de Bach'. “La realitat que estem vivint i el moment històric m’han obligat a espavilar-me de nou”, m’explica. Ja hi va haver un primer 'Informe general', que es va acabar al Nadal del 76, poc abans que es convoquessin les eleccions de juny. Aleshores, Portabella demanava a tots els grupuscles de la resistència antifranquista com es podia passar d’una dictadura a un Estat de dret. 40 anys després, ens n’arriba la seqüela, una cinta molt poètica sobre l’auge dels moviments ciutadans.
Una de les últimes coses en què havia treballat era un curt titulat 'Mudança'. Els cinèfils primmirats i algun lletraferit recordaran que passava dins la casa d’estiueig de la família de Lorca a Huerta de San Vicente, en el moment en què un grup de professionals la buidava de tots els mobles. És amb aquesta idea al cap que al principi de l’'Informe general II' Portabella es planta davant de la porta del Reina Sofía. “Volia començar amb una crítica a les institucions culturals i a les elits –explica–, i reivindicant que l’art ha de significar per a l’individu una manera d’emancipar-se”. La càmera passa d’uns plans del 'Guernica' al míting del final de campanya de Podemos, amb música de Quilapayún.
Del debat sobre l’ús del museu, el film ens porta fins a la construcció de microciutats organitzades durant el 15-M, i per acabar dóna veu a la comunitat científica. “Tot forma part d’un mateix discurs, tot està travessat per la mateixa mirada, des d’interessos diferents”, insisteix. Sempre ha pretès que les seves pel·lícules fossin una mica incòmodes, “allò de matar el pare”, diu ell. El 1961 va produir 'Viridiana' de Luis Buñuel, on Silvia Pinal es posava un vestit de núvia i on una colla de drapaires envaïen la noble taula de Fernando Rey. Mig segle després, igual de tossut, Portabella es nega a abaixar la torxa.
Discover Time Out original video