Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Qui és el gran Gatsby?
El gran Gatbsy

Qui és el gran Gatsby?

Després de Romeu + Julieta i Moulin Rouge, Baz Luhrmann adapta de nou a la pantalla gran El gran Gatsby, el clàssic de Scott Fitzerald

Per Josep Lambies
Advertising

"Jay Gatsby va sorgir de la idea platònica d'ell mateix". Així ho va escriure Scott Fitzgerald, cap al 1925. Qui dimonis era aquell enigmàtic individu, amo i senyor d'una mansió de marbre de West Egg, i amfitrió de centenars d'oportunistes que cada nit anaven a posar-se les botes de llagosta i Moët&Chandon als jardins de casa seva? Ningú no ho sabia, però entre els parroquians dels seus dominis circulaven rumors de tot tipus. Uns deien que era nebot del kàiser Guillem II, l'últim rei de Prússia. D'altres, que havia estat espia dels alemanys durant la Gran Guerra. I en una d'aquestes sumptuoses gresques de llibertins amfetamínics que suaven l'alcohol a la pista de fox-trot sense encertar un sol pas, fins i tot es va sentir que havia matat un home. Ai, el somni americà... Quina de totes aquestes versions de Jay Gatsby era l'autèntica?

Envejable fons d'armari

De dia es deixava veure pels volts de la seva finca vestit de franel·la blanca, amb una camisa platejada i una corbata daurada. Els sastres dels anys 20 podien ser molt extremats, i a Gatsby res no li feia gaire vergonya. Males llengües diuen que va tenir la gosadia d'anar a llogar un reservat al Plaza de Nova York enfundat en una americana de color rosa. Però la peça estrella de l'armari eren els esmòquings. Envgairebé totes les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet d'El gran Gatsby es nota una certa reticència a guarnir-lo com un lloro. Però l'uniforme de pitera i corbatí, el d'etiqueta, no ha fallat mai. És el que porta Warner Baxter a les poques imatges de la versió de Herbert Brenon que han sobreviscut. Va ser rodada el 1926, tan sols un any després de la publicació de la novel·la, i a Espanya es va estrenar amb un incomprensible títol, La dicha de los demás. Per desgràcia forma part d'aquell extens catàleg de pel·lícules mudes que a dia d'avui no conserven cap còpia.

Copes com fruiters

'El gran Gatsby' va estar a punt de titular-se Trimalció, com aquell miserable vingut a més del Satiricó Petroni que es feia de passar per parent de l'aristocràcia romana i muntava banquets d'excessos i ostentacions per impressionar tot Déu. Si algú li preguntava pels seus orígens, Gatsby ensenyava sempre una medalla que li havien donat a Oxford, en els seus temps d'estudiant. I, com Trimalció, tapava els foscos episodis de la seva biografia amb molta màniga ampla. Cada nit, els feligresos de la mansió de West Egg disfrutaven d'una orquestra completa, vestits per a les noies, orquídies com per omplir una dotzena d'hivernacles i, com va dir Nick Carraway amb molt bon criteri, copes de xampany tan grans que semblaven fruiters.

El Rolls-Royce groc

Sabeu aquella pel·lícula d'Anthony Asquid, amb Ingrid Bergman i Rex Harrison, que es deia 'El Rolls-Royce groc'? Doncs no parlarem d'això, perquè tenim una altra cosa en ment: Robert Redford, al film de Jack Clayton amb guió de Coppola, mirant amb cara de circumstàncies la immensitat del mar. Què li va passar a Jay Gatsby? Per què controlava els seus convidats des de darrere d'unes cortines? Rere aquell somriure de llibertí entusiasta s'amagava alguna cosa que el feia desgraciat. Per sort, al seu garatge hi havia un Phantom descapotable, de color groc, brillant i potent. Conduint- lo oblidava tots els seus mals.

Crítica

El gran Gatsby

2 de 5 estrelles
Cine Drama

El gran Gatsby carrega un feix de mítica cultural més pesat del que poden suportar els valors reals de la novel·la. Convertida en un tòtem de la cultura popular, dóna forma a una imatge difusa de l’era del jazz i del somni americà, amb el seu malaltís culte als diners i al reconeixement social. Baz Luhrmann i la seva interpretació fílmica del text de Fitzgerald és, com calia esperar, irreverent. Però, alhora, deliciosament immaterial, extravagant, d’un romanticisme lleuger i amarg, on la tragèdia d’un amor impossible i la hipocresia de la nova aristocràcia capitalista descobreixen la vida com un continu procés de deteriorament. Adobada amb una banda sonora original postmoderna –amb clàssics del swing americà i cançons actuals interpretades per Beyoncé, Lana del Rey, Florence and the Machine, Jay-Z i Brian Ferry–. Un espectacle divertit, tot i que mancat de substància.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising