Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Quins són els límits morals de l'art?
'L'últim tango a París'

Quins són els límits morals de l'art?

La polèmica al voltant de l'escena de la mantega de 'L'últim tango a París' ha posat la pregunta més al dia que mai. Repassem aquest i altres casos d'ètica dubtosa

Per Josep Lambies
Advertising

Potser sigui un debat que existeix des dels inicis dels temps, però és cert que d'ençà que va néixer el cinema ha arribat a tocar sostre unes quantes vegades. Ara que està més viu que mai, us proposem cinc casos moralment més que qüestionables, que s'han justificat en nom de l'art.

L'últim tango a París

La mantega de 'L'últim tango a París'

L'escena més famosa de 'L'últim tango a París', aquella en què Marlon Brando li untava el cul de mantega a Maria Schneider a mode de lubricant, ha aixecat la llebre. Coincidint amb el dia mundial contra de la violència de gènere, es va desenterrar de l'oblit una entrevista amb Bernardo Bertolucci de l'any 2013 en què confessava que l'actriu no en sabia res, d'això de la mantega. Bertolucci i Brando ho havien pactat el mateix dia de rodatge i no l'hi havien comunicat perquè volien aconseguir "una reacció espontània", una expressió d'humiliació veraç. Molta gent va interpretar que, de la violació, tampoc no n'estava al corrent, i les últimes setmanes les xarxes socials han anat plenes de comentaris d'odi cap al cineasta. Bertolucci assegura que la violació estava en el guió des del primer moment, que per descomptat va ser sexe simulat, i que l'únic que es va fer sense el consentiment de l'actriu va ser l'ús de mantega.

Topsy

L'elefant de Thomas Edison

Corria l'any 1903, encara no feia una dècada que els Lumière havien patentat el cinematògraf. A l'altra banda de l'Atlàntic, Thomas Edison, l'inventor de la bombeta, va electrocutar un elefant davant d'una càmera, fins que l'animal va caure mort al mig del carrer, amb les ungles socarrimades traient columnes de fum que s'aixecaven per sobre de les orelles. L'elefant tenia nom. Es deia Topsy, i havia estat propietat del Forepaugh Circus. Es deia que en la seva vida en captivitat s'havia tornat boig i agressiu, i que l'any 1902 havia matat un espectador a les grades. Edison, guanyant-se la fama a cop d'impacte i alhora demostrant els perills de les fonts de corrent altern, va decidir executar-lo. I en va fer un curtmetratge que, si teniu estómac, podeu mirar a YouTube.

Advertising
Svyato

Svyato, el nen sense mirall

El cineasta rus Victor Kossakovski té una història que ens va com un guant. El dia en què va veure com el seu fill gran es reconeixia per primer cop davant d'un mirall li va semblar tan màgic que es va estirar els cabells per no haver tingut a mà una càmera per filmar-ho. Quan va néixer el seu segon fill ho va tenir clar: havia d'evitar com fos que se li tornés a escapar l'oportunitat. Així que va fer retirar tots els miralls que hi havia a casa perquè el nen creixés sense un reflex. Ho volia tenir tot controlat. Quan el nano tenia 3 anys, Kossakovski va fer instal·lar un mirall gegant a l'habitació del nen, i es va amagar darrere de la porta amb la seva càmera. El resultat és un migmetratge que es diu 'Svyato'. Preciós, sí. Però em pregunto quants psicopedagogs avalarien els perjudicis que aquest experiment va poder tenir en el procés cognitiu del xaval.

Mondo cane

L'execrable univers dels 'mondo films'

Els 'mondo films' van ser una de les modes més bèsties del cinema italià dels anys 60, alimentada pel morbo popular, pel gust carnívor de la massa. Els 'mondo films' eren documentals formats com una mena de fris d'imatges en què es mostraven les tradicions i hàbits més aberrants d'arreu del món, des dels cadàvers de les catacumbes de Roma fins als màrtirs de les processons de Filipines que es feien travessar les mans amb claus rovellats. Els artífex del moviment van ser Gualtiero Jacopetti, Paolo Cavara i Franco Prosperi, que en una ocasió van ser jutjats i tot perquè algú va descobrir que havien fet negocis amb el cap d'una tribu africana perquè canviessin l'hora d'una execució que estava programada al capvespre. Ells volien filmar la mort del reu amb llum d'albada.

Advertising
Aguirre la còlera de Déu

Herzog contra els natius amazònics

Si discutim sobre els límits morals del cinema, hem de citar aquella màxima de Werner Herzog: "pel·lícula o mort". Amant dels bojos, disposat a esprémer la tripulació de tots els seus rodatges fins a l'extenuació, es va guanyar l'odi de molts dels que l'envoltaven. Els natius que apareixien a 'Fitzcarraldo', aquella pel·lícula sobre l'home que volia construir una òpera en plena selva amazònica i va fer que un munt d'indígenes carreguessin un vaixell per les muntanyes, van acabar tan farts de l'abús i explotació a què estaven sotmesos que es van arribar a conxorxar per assassinar-lo. I Klaus Kinski, el seu actor fetitxe i alhora màxim enemic, deia que esperava trobar l'ocasió algun dia d'empènyer-lo al riu i deixar que morís ofegat. Però si fem cas de les seves paraules, amb tal que la pel·lícula fos bona, la vida d'un home poc importava.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising