[image]
[title]És bielorús, i això marca. Fa pel cap baix quinze anys que es dedica a investigar la història del seu país, creant-se amics i enemics. Quan el 2010 va estrenar el seu primer llarg de ficció, 'My joy', alguns compatriotes se li van llançar a la jugular. Fins i tot el van tractar de terrorista. Però ell no es va deixar impressionar, i va començar els preparatius d''En la niebla', una pel·lícula situada durant l'ocupació alemanya a l'URSS que per fi arriba a sales.
A 'My joy' explicaves la història d'un combatent que el 1946 tornava del front.
La Segona Guerra Mundial és crucial per entendre la situació actual a Rússia. Ara estic preparant una pel·lícula situada a Kíev l'any 41 durant la massacre de jueus de Babiy Yar. La propaganda soviètica i postsoviètica ha falsificat tantes coses que buscar la veritat s'ha convertit en un deure per a nosaltres.
Abans havies treballat molt amb 'found footage'.
El material d'arxiu dóna una sensació d'autenticitat molt particular, transmet confiança. A 'Revue', per exemple, vaig experimentar amb imatges de propaganda política, distorsionant-les i canviant la banda sonora per modificar l'impacte de l'espectador. En el meu pròxim film intento imitar l'estil dels documentals dels anys 40. Així semblarà una pel·lícula desenterrada.
'En la niebla' està basada en una novel·la de Vassili Bikov. Per què t'hi vas interessar?
Vaig llegir-la l'any 2001 i em va deixar de pedra. Hi havia alguna cosa en el personatge principal, Suixenia, que em va tocar. De petit vaig conèixer molta gent que com ell donava més valor a l'honor i al bon nom que a la vida. És un sentiment molt bielorús. Avui dia aquests personatges s'han extingit.
I també hi ha la culpa, un tema freqüent en la vostra literatura.
Està molt lligat a la noció de consciència, una qualitat poc apreciada avui dia. Suixenia té una consciència molt elevada i, com el príncep Mixkin de 'L'idiota', espera que tothom sigui com ell. Però per desgràcia això no és possible.
Hi ha boira i patates bullides, com a l'última d'en Béla Tarr.
'El cavall de Torí' és una de les pel·lícules més boniques que he vist en molt de temps. M'hi sento lligat. I no només per les patates i la boira. Ell utilitza els mínims recursos per expressar-se. Jo intento fer el mateix.
I el paisatge?
És el que ocupa més superfície de la imatge, així que per força és important. A 'En la niebla' volíem un bosc vell i salvatge, i és el primer que vam buscar. El vam trobar a Letònia i vam decidir que rodaríem allà. Va ser després que vam convocar el càsting.
