Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Serielizados 2017: Entrevista amb Tony Grisoni

Serielizados 2017: Entrevista amb Tony Grisoni

Parlem amb el guionista de 'The young pope' i 'Miedo y asco en Las Vegas', pocs dies abans que visiti Barcelona

Tony Grisoni
Per Josep Lambies |
Advertising

La setmana vinent, Tony Grisoni aterra a Barcelona, per compartir dosis de prosa tòxica en la que serà la sessió més brillant del Serielizados Fest d’aquest any. El dissabte 22 a les 16 h conversarà amb el periodista Toni García al Hall del CCCB. Repassarem la seva carrera de guionista des dels inicis, quan va treballar amb Terry Gilliam en l’adaptació de la novel·la de Hunter S. Thompson 'Miedo y asco en Las Vegas'. I, sobretot, parlarem de 'The young pope' de Paolo Sorrentino, l’artefacte televisiu més corrosiu que s’ha fet en els últims temps. Les columnes del Vaticà comencen a tremolar. Ell ja prepara els punys. Nosaltres ens avancem, i li fem un truc.

Què et va dir Paolo Sorrentino per embrancar-te en l’equip de 'The young pope'?
Poca cosa, en realitat. Amb prou feines em va explicar que era la història d’un papa americà, jove i atractiu. Però jo en vaig tenir prou. Em va passar una descripció del personatge en quatre ratlles, i allà ja es veia un fantasma maquiavèl·lic aixecant-se darrere la façana del Vaticà. Sang fresca i alhora retorçada. Em va semblar molt divertit. No m’ho volia perdre.

L’aposta era delirant. T’agrada el risc?
En el cinema, com en la televisió, el risc és necessari. Alhora, és el que més val la pena de la professió.

Si te la jugues, com saps que la cosa acabarà bé?
No ho saps. De vegades, ho intueixes, però has de ser conscient que potser t’equivoques. És com quan vas en un vaixell i al fons de tot et sembla veure terra ferma. Podria ser real o bé un miratge. Intentes acostar-t’hi, però alhora no agafes el timó gaire fort, perquè no vols anar en línia recta. De vegades, la deriva et porta a llocs molt més interessants. I ara ja acabo amb la metàfora.

Fa uns dies, Terry Gilliam anunciava que, per fi, començaria a rodar el vostre 'Quixot'. Què ha passat amb aquesta història?
No ho sé. És una pel·lícula maleïda, suposo. Vam escriure’n el guió a finals dels 90, i de seguida es va programar el rodatge amb Johnny Depp. Però després de cinc dies es va cancel·lar per qüestions logístiques. Des d’aleshores, en Terry ha estat intentant remuntar el projecte en moltes ocasions, i jo m’he vist obligat a reesciure la pel·lícula de dalt a baix una mitjana de dues vegades a l’any. Ara et puc dir que ja he assolit la millor versió possible.

És una adaptació del 'Quixot' de Cervantes?
És una reinvenció, perquè està ambientada en l’actualitat, tot i que de vegades hi apareixen personatges que semblen extrets del segle XVII espanyol. Tracta d’un home que es pensa que és Don Quixot, però en realitat només és un vell boig. I el seu Sanxo és un individu que treballa en publicitat i es diu Toby.

De fet, he llegit que es diu Toby Grisoni, gairebé igual que tu.
No, en realitat no. Això va ser una broma que vam fer amb en Terry Gilliam en una roda de premsa, i un periodista s’ho va prendre seriosament. Ara, a tot arreu diuen que el tal Toby és un 'alter ego' meu, però no és pas cert. Hi han passat molts actors per aquest paper. L’últim és Adam Driver.

De sobte, no puc evitar veure el papa de Sorrentino com una presència quixotesca vestida amb sotana.
Jo mateix em sento bastant quixotesc. Terry Gilliam m’ha ensenyat a jugar amb foc.

Heu treballat plegats en molts projectes. Com us vau conèixer?
És una història bastant divertida. Fa 25 anys, més o menys, li vaig fer arribar un guió a través del meu agent, i es veu que li va agradar molt. A mi m’entusiasmava la idea que fos ell qui el dirigís, i pel que em van dir a ell també li venia de gust. Així que li vaig trucar i li vaig deixar un missatge al contestador. No hi va haver resposta. Una setmana després li vaig tornar a trucar. Res. Vaig esperar un mes, i després sis mesos, i sempre sortia la maleïda gravació del contestador. Ell mai no l’agafava. Era desesperant.

Com t’ho vas fer, doncs?
No m’ho vaig fer. Quatre anys després, quan ja feia temps que havia desistit, va i sona el telèfon. “Hola, sóc en Terry Gilliam, tenia una trucada d’aquest número”, em diu el paio. Collons, feia quatre anys que li havia trucat!

Ningú no espera que Terry Gilliam actuï d’una manera previsible.
Aquesta és la seva virtut. Aleshores vam escriure plegats 'Miedo y asco en Las Vegas', a partir del llibre de Hunter S. Thompson, i ens va sortir així: una pel·lícula poc convencional per a una novel·la que és la cosa més estranya que hagis llegit mai. Vam seure l’un al costat de l’altre, vam dividir el llibre per la meitat i ell es va ocupar de la primera part i jo de la segona. Cadascú va fer la seva feina.

Així d’estricte?
Aquest tipus de reptes m’encanten. És una mica així com ha funcionat l’equip de 'The young pope', saps? Érem tres guionistes, i en Sorrentino va repartir els episodis com va voler. Al principi es feia incòmode, això de redactar la teva part sense mirar el full del company. Però després el resultat és encara més adrenalínic, perquè tens tres ments pensants intentant superar-se a cada ratlla. Si no ets poruc, el resultat pot ser molt estimulant.

Què en vas pensar, quan vas veure 'The young pope'?
Que és el millor producte televisiu que s’ha vist darrerament. I em sembla magnífic, sobretot, perquè crec que hi ha una simbiosi meravellosa entre Paolo Sorrentino i Jude Law. És com si ballessin un vals, l’un davant de la càmera i l’altre amagat, però tan units que no sabries dir on comença un i on acaba l’altre. En anglès diríem que estan tan connectats que no hi podries fer passar ni un full de paper de fumar.

Quan eres adolescent rodaves pel·lícules domèstiques en Super-8. No t’agradaria implicar-te en l’execució del projecte?
En certa manera, sempre ho estic. Jo no escric novel·les, ni poemes, ni relats. Escric guions, i per tant sempre he de tenir una consciència visual de l’escena. Treballo amb càmeres. Fa quatre anys vaig fer 'Southcliffe', una minisèrie de quatre capítols per a la BBC, sobre un noi pertorbat que perpetra una sèrie de tirotejos. T’ho creguis o no, vaig crear els personatges amb una càmera a les mans.

Si no m’equivoco, ara estàs treballant amb Bryan Cranston, el Walter White de 'Breaking bad'.
En aquests moments em trobo fent malabarismes entre dos projectes per a la televisió. Un d’ells és aquest que dius, que és l’adaptació d’un dels relats distòpics de Philip K. Dick, 'Electric dreams'. I l’altre es titula 'The city and the city'. També parteix d’una novel·la, un thriller fantàstic de China Miéville que estic fent per a la BBC. Tots dos són... curiosos, diguem-ho així. Però és que em va l’aventura.

Advertising