Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 'Un verano ardiente', de Philippe Garrel

'Un verano ardiente', de Philippe Garrel

És la primera pel·lícula del director francès que s'estrena a l'Estat

Un verano ardiente
Per Josep Lambies |
Advertising

Sempre li hem atribuït una joventut d'opiacis i xeringues, corrosiva i passada de voltes, que va acabar en sec amb una teràpia d'electroxocs. No se sap quanta veritat hi ha en això. Però sí que és cert que Philippe Garrel va estar barrejat amb els cercles de la Factory. Un dels primers treballs que se li coneixen és un retrat filmat de Nico, que va ser la seva companya sentimental durant gairebé deu anys. Completament rehabilitat, i després d'haver rodat 24 llargmetratges –cap d'ells estrenat a Espanya–, el record d'aquella època encara l'obsessiona.

Què hi té a veure la primera imatge de Monica Bellucci a 'Un verano ardiente'?
Sempre m'ha agradat filmar la bellesa de les dones. Ho vaig fer amb Nico, en els temps de The Velvet Underground, però també amb Mireille Perrier al principi d''Elle a passé tant d'heures sous les sunlights' (1985). No sóc el primer. Ho han fet alguns dels meus cineastes preferits, com Cassavetes amb Gena Rowlands. I ho va fer Proust. És com anar a un museu. Monica Bellucci és com una madonna de Ticià.

Potser perquè has renunciat al blanc i negre de rigor.
Això era una qüestió de producció. Si fos per mi, potser hauria rodat en blanc i negre, però costa molt que et comprin una pel·lícula si no és en color.

Se'n diu fer de la necessitat virtut.
Hi ha artistes que utilitzen el color més enllà de l'estètica, que el converteixen en una qüestió moral. Bergman a 'Crits i murmuris' amb el vermell. O Antonioni amb 'Il deserto rosso', també amb el vermell.

A 'Un verano ardiente' hi ha tres generacions de Garrel.
Sí, i va ser l'última aparició del meu pare, Maurice Garrel, en una pel·lícula. Jo n'era plenament conscient mentre rodàvem. Va morir just quan acabàvem el muntatge, al juny del 2011. Aquell setembre vam veure el film a Venècia i quan va arribar la seva escena vaig tenir una sensació molt forta. Va ser com trobar-me amb un fantasma.

No és la primera vegada que uneixes el teu pare i el teu fill en un film. Per què?
Amb el meu fill, en Louis, és diferent. Jo li vaig donar el seu primer paper al cinema, a 'Les baisers de secours' (1989), quan tenia sis anys. Rodar amb ell és com quedar per esmorzar, una activitat mundana. A 'Un verano ardiente' hi ha joves desorientats, com 'Les amants réguliers' (2005). Què hi ha de tu, del teu passat?
És una pel·lícula dedicada al meu millor amic, Frédéric Pardo, un pintor que va morir l'any 2005. Ens movíem pels mateixos cercles. Ell va tenir una llarga relació amb l'actriu Tina Aumont, que sortia en una de les meves pel·lícules, 'Les hautes solitudes' (1974). Era un món petit.

També 'La frontière de l'aube' (2008), la immediatament anterior, era un 'in memoriam'?
Però aquella estava dedicada a una altra persona. El to era completament diferent. Era una altra cosa.

A 'Un verano ardiente' hi ha una festa, molt semblant a la de 'Les amants réguliers'.
Efectivament. La va muntar la mateixa coreògrafa, Caroline Marcadé. Ja havíem treballat plegats a 'Salvaje inocencia', l'any 2001. Havia vist algun dels seus espectacles de dansa, i m'agradava perquè no treballava amb ballarins professionals, sinó amb actors. Això es nota a 'Les amants réguliers', amb el 'This time tomorrow' de The Kinks, i es nota aquí. Hi ha una força diferent.

Qui són els actors?

En general, alumnes meus. A 'Les amants réguliers' n'hi havia prop de 45. Ja t'ho he dit, m'agrada treballar amb gent que conec.

També hem parlat del teu pare. Li estàs dedicant una pel·lícula, m'equivoco?

No t'equivoques. Es diu 'La jalousie'. Parlo de com el veia a ell i les seves relacions amb les dones quan era petit.

Info pràctica

Cine, Drama

Un verano ardiente

Inèdit a la nostra cartellera durant més de quatre dècades, Philippe Garrel és sense cap mena de dubte un dels directors més importants del cinema francès. Així que toca celebrar l’estrena, per fi, d’una de les seves pel·lícules a casa nostra. 'Un verano ardiente' conté bona part de les seves obsessions: la fragilitat de les relacions amoroses, l’evocació d’aquells que ja no hi són i el compromís polític.

Time Out diu
Advertising