Aquesta sessió està dedicada al mite de la visió global i a la seva apropiació dialèctica per part de cineastes i artistes visuals. La idea de la panòptica, apareguda a finals del segle xviii, designa inicialment el dispositiu arquitectònic d'una presó, en la qual tots els detinguts són observats per un únic guardià, que ells no veuen; una mena d'invisible omnisciència del poder. Al segle xx, el filòsof Michel Foucault definirà el panoptisme com la matriu de «la societat disciplinària», que exerceix una vigilància generalitzada a fi d'orientar les conductes. Els mitjans de l'òptica moderna, de les tecnologies de la imatge i del cinema ens proporcionen aquí el pretext d'una mirada panòptica posada dràsticament en abisme. Panoràmiques a 360°, càmeres subjectives, imatges de videovigilància i multipantalles conformen la caixa a malícies de divagacions i recreacions del paisatge altament poètiques i delirants
.
