[image]
[title]L’any que ve en farà 60, però tot i l’edat Imanol Arias encara és més elàstic que la mare d’'Els increïbles' de Pixar. Ho portava ben amagat, el molt bergant. Després d’haver-se passat prop d’un terç de la seva carrera fent de pater familiae dels Alcántara a 'Cuéntame cómo pasó', aquest 2015 li ha donat per prestar-se de voluntari a situacions extremes, on hi ha risc i dolor. Camisa blanca i corbatí. De la mà de Javier Ruiz Caldera, ara es converteix en Anacleto, l’agent secret de les vinyetes del gran Vázquez, un habitual de les revistes de Bruguera.
Fa uns mesos vèiem com et tallaven la llengua a l’última de l’Isaki Lacuesta. Ha estat una temporada molt dura?
No hi puc fer res. Ha arribat un moment en què sembla que em toca partir-me la cara. Ara puja una nova generació de cineastes que t’ho demanen. T’espremen, et busquen les pessigolles, i et fan sentir com si et fessin la traveta al quart quilòmetre del Tourmalet.
Ruiz Caldera diu que tots us heu partit el llavi durant el rodatge.
En moltes escenes hi ha objectes que volen pels aires. Era un risc. A en Quim Gutiérrez, pobre, li vaig passar una pistola, una Star 9 mm, amb molt poca gràcia, i no va poder agafar el cop. Va anar a parar sobre el vidre d’un cotxe que li va rebentar als morros. A mi em va caure un 'walkie' del sostre i em va fer sang.
Les primeres historietes d’'Anacleto' daten del 1964. Tu tenies vuit anys. N’eres fan?
He de dir que no. Jo vinc d’un poblet industrial de Lleó, i l’accés als còmics era molt limitat. A la biblioteca arribava alguna cosa de 'Las hermanas Gilda', però no gaire. Es pot dir que vaig descobrir Manuel Vázquez a través del film d’Óscar Aibar.
Per què creus que et van oferir el paper?
Segons diu en Javier, jo era la primera opció i no hi havia pla B. Volia algú de la meva edat, perquè en la història Anacleto s’ha fet gran i està pensant a fer testament. I vaig acceptar. Havia vist amb fruïció 'Superagent 86' i sabia que m’ho passaria molt bé.
Seràs capaç de tornar a 'Cuéntame' després d’això?
Tornar a 'Cuéntame' és com tornar a ser jo. I jo sóc molt peculiar. He descobert que m’assemblo als pares de mitja Espanya, que sóc el típic patriarca dels anys 60, prim, rondinaire, queixós i repentinat.
Parles de tu o del personatge?
Després de quinze anys en antena sóc com l’home duplicat de Saramago. Quan algú em para pel carrer perquè m’ha reconegut contesto sempre com a Antonio, sense contracte ni bigoti. I és com si l’Imanol hagués desaparegut. I quan arribo a casa penso en el que li va passar al meu pare.
El teu pare era actor?
No, era comercial d’oli. Però en els temps d’'El Lute', quan anava a vendre, sempre portava a sobre algunes fotos meves firmades. I si es proposava aconseguir una transacció bèstia en treia una i deia: “Sóc Imanol Arias, el pare”. Així se li obrien totes les portes. Però la veritat és que el meu pare ni tan sols no es deia Imanol. S’havia inventat un paper, i va tenir tant d’èxit que el paper se’l va acabar cruspint. A mi em passa el mateix. Com a Antonio Alcántara, tinc la sensació que tot em surt bé. Fins i tot convertir-me en superagent de còmic.
